Atena del Montgó

Xabialunya: una bona inversió

2008-10-20T08:30:00.000-07:00

Els perles del PP de Xàbia van fer un article anomenat "Xabialunya" on ens posaven a caldo i titllaven de satèl·lits del Bloc... doncs ací va la resposta. Si voleu llegir l'original d'estos cracks: http://www.ppjavea.org/?p=893

Xabialunya: una bona inversió

Fa poc, els responsables de la secció local de Xàbia d’un conegut i Popular partit demòcrata espanyol (que ara també s’apunta a l’Obamania) es van adreçar als xabiencs i xabienques a través de la premsa comarcal per denunciar un lamentable incompliment dels drets humans al nostre estimat poble. A 60 anys de la declaració universal dels Drets Humans és de lamentar que l’infame equip de govern encapçalat pel tirà Eduardo Monfort i els seus sequaços continue conculcant dia a dia els nostres drets més elementals, en aquest cas concret, el de la lliure elecció d’idioma.

En un poble com el nostre, amb una uniformitat cultural tan gran i en el qual la presència del valencià és majoritària i incontestable; on tots, fins i tot els de Pinosol i el Tossalet tenim sang xabiera, amb RH propi, per totes bandes això de mirar de promoure l’idioma propi més que innecessari esdevé totalitari. Si és que tenen unes manies!

No obviem, però, el profund compromís amb la democràcia i els drets dels humans de qui fa la crítica. Hi ha qui diu que el mateix 1948, alguns dels fundadors, si més no honorífics, de l’il·lustre partit que ens ocupa, signaven sentències de mort en comptes de sumar-se a la declaració universal en boga. Tampoc cal, però, remuntar-se tan lluny en el temps. Milions de morts a Irak, Afganistan, Txetxènia o Sudan sols en la darrera dècada en operacions militars amb el vist-i-plau explícit, quan no entusiasme dels “nostres” representants polítics són una prova fefaent d’aquest compromís.

L’instrument totalitari que els “populares” denuncien, al cas de Xàbia, passa pel gravíssim fet que la Regidoria de Cultura i Normalització Lingüística tingués a bé col·laborar amb un projecte en defensa del territori i la identitat valenciana com l’Arrels - Aplec per la Terra. Hi ha qui encara té la mania de considerar que l’encontre, casual o no, de tres o més persones és un problema policial, excepte quan són gent de bé i benpensant, com els jubilats a qui un ex-alcalde comprava amb paelles i balls en època electoral o les romeries temàtiques. O els congressos pluralistes en què, a la manera d’un Ceaucescu o un Kruschev qualsevol, el candidat únic rep un suport superior al 95% entre l’entusiasme dels mitjans, que alaben la manca d’oposició.

Quan a més a més eixes persones qüestionen el model de país basat en Fadesa, Llanera, Nou Temple, ponts i auditoris enduts per l’aigua, peregrinos de la Obra i figuretes de Lladró que tants èxits comporta a la vida i butxaca dels valencians deixen de ser xabiencs o gent que treballa per Xàbia per passar a ser partidaris de Xabialunya. La gent de Maulets de Xàbia no entenem massa bé que significa això de Xabialunya, la veritat siga dita.

Probablement significa alguna cosa més que un poble de formigó, impostos alts, pàrquings privatitzats, barracons als instituts, un macroprojecte de port esportiu i zona comercial sobre el Tangó, manca total d’infraestructures per a joves i en cultura, llacs artificials al Saladar, gent a l’atur i bancals fent-se malbé i un possible futur industrial mort abans de nàixer al limb de les Catarroges, i igual si que ens interessa. Però el nostre poble no es diu Xabialunya, es diu Xàbia, a seques, i és la de tots. Independentment de la seua bandera, mentre porte quatre barres i no dos amb pollastre de regal. Ara, si insisteixen, podem adoptar la marca que ells mateixos pretenen fer cèlebre com a marca alternativa contra la “Jávea” de caspa que els nostres polítics promouen des de fa cinquanta anys.

Però això no és tot. Els nostres estimats i populars conciutadans, en no tenir prou amb entrar a polemitzar a l’ample món dels drets humans, en el qual, com hem vist, són doctes, comencen també a teoritzar sobre astronomia i qui és satèl·lit de qui. Llàstima que des dels temps de Kepler i Galileu la dreta i la ciència dels astres no vagen mai pel mateix cantó. Que algú que posa per damunt les decisions preses en una seu de Madrid als interessos de la seua agrupació local (ja no parlem dels del poble, que ja no saben ni això que significa) en un partit tan piramidal, opac i dirigista tinga valor a catalogar a altra gent, que a més treballa desinteressadament, de satèl·lit, diu molt del producte que té a oferir-nos. Simple fum.

De tota manera prenem bona nota dels seus consells. I amb les ingents quantitats de diners- en lingots d’or de 24 quirats- que la Regidoria de Cultura ha ingressat als nostres comptes bancaris a Mònaco i a Qatar mirarem d’invertir en Xabialunya, que sembla ser un negoci millor que les empreses dels amics i finançadors dels dos grans partits, que, com els seus nuls projectes polítics i el seu problema creixent de credibilitat, semblen enfonsar-se al merder que ells mateixos han creat.

Demà, com un dia més, la gent normal seguirem treballant pel poble mentre alguns parlen del sexe dels àngels i de Manifiestos d’il·luminats. Ells, com fa dos-cents anys: tot per al poble, però sense el poble.

La nova falange romana

2008-05-24T07:11:00.000-07:00

LA NOVA FALANGE ROMANA

Farà cosa d’un mes, Silvio Berlusconi, cabdill de les forces coaligades de la dreta liberal descomplexada, el neofeixisme i el federalisme xenòfob ben entès de la Lega Norte, i el flamant alcalde electe de Roma aparegueren davant la opinió pública per celebrar la seua contundent victòria electoral. Som imparables, digueren. La nova falange romana.

L’esquerra italiana (la bona, la socialdemòcrata, és clar) s’entregava com un Vercingetòrix qualsevol davant la gran desfeta, es rendia sense demanar tan sols un armistici, i reconeixia Berlusconi, campió i emperador en causes judicials i afers tèrbols, com a vencedor indiscutible. Demanaven a canvi el seu reconeixement com a oposició, res més. Clemència a l’emperador, esperant vore poc més que un dit polze mirant per amunt. El comunisme refundat, prou immers en la seua pròpia debacle, callava significativament, com cristians esperant els lleons amb vocació de màrtirs.

El simbolisme de les legions romanes sembla, doncs, haver tornat a Itàlia. Torna a estilar-se el fascio i la famosa salutació pretoriana del braç en alt, com en els gloriosos anys 30 del Duce. La campanya ja ho presagiava, amb un gran meeting al Colosseu, amb el millor estil del panem et circenses. L’auditori, però, era buit. Tant fa això. Importa la imatge.

El problema, una volta la corona de llorer sobre el cap del princeps, amo dels principals circs mediàtics del país, és com quadrar l’equació del benestar social. Si hi ha circ televisiu i esportiu, falta el blat. Però aquest no és tan fàcil d’aconseguir, i si falta evidentment hi ha culpables. Adés eren cartaginesos, gals o perses, ara àrabs, romanesos (que entre ells es diuen romans, quina ironia) o africans. A l’antigor, qui era trobat al territori de l’imperi sense identificació i no era ciutadà ni de cap país satèl·lit podia ser deportat o esclavitzat sense demanar-li parer. Ara, pot ser internat 18 mesos, expulsat, i en cas de tornar, empresonat pel simple fet de migrar sense els papers preceptius de les oficines imperials.

Res d’això, és, però, un fet aïllat. En ple segle XXI les ressonàncies dels imperis d’abans continuen vigents. A la il·lustre ciutat de Brusel·les, illa francòfona en una mar flamenca, símbol d’alguna cosa relacionada amb Europa, s’hi cou alguna cosa. Per a estrenar un flamant tractat, el de Lisboa, que consagra per la via dels fets allò que la gent va votar negativament a les urnes, els antics imperis decideixen acostar posicions sobre un tema que els afecta. Els indesitjables sense feina, i sovint sense papers.

Cadascú té el que sembra, i les restes de les glòries de Nelson, Cook i la Royal Navy, de Pizarro i Cortés, Napoleó i Bismarck són ara incòmodes problemes a dins de casa, sovint amb “pedigrí” de generacions dins del territori, que algun que altre president amb ànsies de grandeur no dubta en anomenar de banlieue (literalment, xusma) quan fan alguna cosa més que anar a cobrar l’atur en silenci. La nova directiva europea, d’obligat compliment el 2010, consagra la retenció indefinida, l’apartheid, l’expulsió i la consagració de les migracions, inherents a la condició humana i animal, a la categoria de delicte, a més a més sense assistència jurídica reconeguda.

Ningú es para a pensar que al mateix moment que els habitants del Primer Món perdem una mica de poder adquisitiu en aliments i combustibles, els habitants del Sud moren de fam per carestia d’aliments i sense el menor indici de mecanització o revolució industrial, sanitat o ensenyament. Busquen, dalt d’una pastera, embarcació o bitllet d’avió classe turista un passaport a un futur. Ni millor ni pitjor, un futur que a la seua terra, a causa de l’herència d’uns imperialistes blancs decimonònics, no tenen.

A la Història les migracions han estat sempre una constant i mai cap governant ha aconseguit posar portes a la mar. Fa quinze segles el totpoderós Imperi Romà es va ensorrar a causa de l’acció d’aquells a qui havien menyspreat sempre, considerats bàrbars, salvatges i miserables. Perquè ni tan sols la falange romana és invencible, Silvio Cèsar.

Emergència embotellada

2008-05-16T11:12:00.000-07:00

És ja gairebé un tòpic alçar el crit al cel sobre la sequera. Ens trobem permanentment en emergència. No és perquè en fem servir molta ací o allà, per les piscines, cultius amb reg a manta, regadiu a zones de secà, camps de golf, pistes d'esquí o indústria pesant. No. El problema és que no plou prou i per això les autoritats, que ara i sempre vetllen per nosaltres ens resolen la papereta. Ara són els assedegats barcelonins els qui es troben en emergència. De grau, 1, 2 o 3. Tant fa. Per tant els polítics han d'actuar.

Primer van ser els vaixells. Esta setmana ha arribat el primer, carregat a més no poder de manà aquàtic, procedent del gran verger de rius exuberants que és Almeria. La solució, la planta dessaladora, milers de milions de litres d'aigua a un alt cost energètic (que Endesa ja ha demostrat que a Barna, de llum, en sobra) i de la sal, com això de cuinar salat és cuinar per al gat i en contra de la dieta de la carxofa, a la mar. De moment, mentre acaben la planta, es fa una canonada a l'estil Borrell, Narbona i Aznar i es porta d'aigua d'on faça falta, que si no els barcelonins no podran beure i els tocarà comprar aigua embotellada.

Tanmateix, l'oratge, Zeus o Santa Bàrbara, segons preferències, és cabut i sobretot capriciós. Esta setmana passada en contra de tot pronòstic, ha plogut i s'ha desplomat el nivell d'alarma que la mateixa Generalitat havia previst. Ara, doncs, hi ha prou aigua per alçar la restricció sobre regar plantes i omplir piscines. El transvasament, que era sols per garantir aigua de beure als barcelonins, s'ha convertit en una cosa més abstracta i general, cosa que demostra el que ja ve dient des fa temps la gent de la Plataforma en Defensa de l'Ebre i moviments afins: que és una operació per a fer negoci.

Als polítics, però, els té igual que se'ls deixe amb el cul a l'aire i que es confirmen els pitjors pronòstics sobre la seua política en matèria d'aigua. Una altra lluita antitransvasament al nostre país, la del Xúquer, va acabar, com tots sabem, en derrota. Fa temps que les canonades s'enduen l'aigua cap al Vinalopó convertint el riu de la Ribera, a poc a poc, en un albelló.

A l'altra banda de la canonada, a l'Alt Vinalopó, els llauradors que abans ploraven i pidolaven aigua (de l'Ebre, del Xúquer, d'on fora) per a poder regar els seus cultius, han descobert, de la nit al dia, que l'agricultura no és rendible. Però l'aigua ja la tenen, a bon preu, així que fóra millor treure-li rendiment. D'aquesta manera, aquesta setmana s'ha destapat que tenen la intenció de vendre l'aigua a la multinacional Danone perquè l'embotelle sota la marca Font Vella. Diuen que és perquè hi ha crisi a l'agricultura, i sembrar i treballar no ix a compte. Millor vendre-la. A més a més, afegisc jo, així tindrem l'aigua embotellada per a la següent situació d'emergència, que segurament no tarde en arribar. S'accepten apostes.

Ebrenc per un dia... no als transvasaments

2008-05-14T14:23:00.000-07:00

Bé, tot i que no sóc de l'Ebre vaig a penjar un manifest que la comunitat de blocaires ebrencs està difonent contra el tema del transvasament. Perquè l'aigua és de totes i tots, i les agressions al territori a qualsevol lloc ens afecten a tots igual, hem d'exigir una gestió sostenible dels recursos naturals: el creixement econòmic no justifica cap barbaritat.

MANIFEST BLOCAIRE CONTRA EL TRANSVASAMENT

El col·lectiu de blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l'Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d'unir la xarxa del Consorci d'Aigües de Tarragna (CAT) amb la d'Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l'àrea metropolitana de Barcelona.

-Per tot això, denunciem l'alarmisme i la manipulació que el govern català i l'Agència Catalana de l'Aigua estan fent de la falta d'aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l'Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l'últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.

-Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l'Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d'aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d'especulació urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l'aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució, sinó l'estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d'aqüífers contaminats i la dessalació.

-Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos turístics. L'ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l'aigua.

-Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l'Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l'altura i defensen els interessos del territori, davant d'aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l'aigua.

-Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d'altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l'Ebre, a la Plataforma en Defensa de l'Ebre i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i l'objectiu d'aturar aquest tipus de projectes. Per tant, donem tot el suport a la convocatòria la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.

La Conselleria d'Infrastructures fa tornar a Atena a la primera línia

2008-05-07T05:07:00.000-07:00

Sempre he sostingut que la classe política del nostre país és capaç de fer miracles, tornar les cols en bledes i modular la realitat conforme els convé. Ara, la Conselleria d'Infraestructures de la Generalitat Valenciana ha aconseguit fer tornar a Atena del Montgó, que portava tres mesos justos de vacances per falta de faena (o poques ganes de fer-ne) a primera línia de foc, perquè, com sabeu, les divinitats de l'Olimp no saben estar-se quietes davant de les barbaritats i els destrellats. Ací està, doncs, de nou.

Tot això ve perquè la setmana passada, el senyor Carlos Eleno, Director de Ports de la Generalitat, va citar a Eduardo Monfort, l'alcalde de Xàbia, i els representants dels grups municipals, per vendre'ls la burra d'un nou projecte d'ampliació del port esportiu com el que els xabiers i xabieres ja hem rebutjat diverses voltes. Primer va ser al Segon Muntanyar, l'any 1998, de la mà del PP, després la platja de la Grava, i després els projectes consecutius de Marina Punta del Este de convertir l'escullera de Llevant en un centre comercial a l'estil del d'Ondara (en un dels projectes venien multicines de pack i tot). La gent del poble hem recollit signatures contra estos projectes durant anys, ha hagut manifestacions sonades, com la de 2004, l'assalt al plenari municipal d'agost d'aquell any o la cadena humana en el context de l'Aplec Arrels d'enguany... amb la declaració de tots els grups del ple municipal en contra de qualsevol projecte la perspectiva d'un port mastodòntic pareixia bandejada del panorama.

La principal novetat del nou envit és que és directament la Conselleria qui presenta el projecte. I ho fa fent servir la segona alternativa presentada per Marina Punta del Este, tan clara està la cosa que si al final s'hagués de donar l'obra a una altra empresa s'hauria de pagar a Marina Punta del Este per la redacció del projecte. Ara, de regal amb la nova escollera i la zona comercial desapareixen les zones d'aparcament públiques del port i es construeixen aparcaments privats (amb el model feliçment instaurat al poble com a herència enverinada del PP, amb els aparcaments de pagament buits i la gent sense poder aparcar), es tomba la llotja de peix i es converteix la façana marítima en una zona comercial poc o gens sostenible, que té com a únic cordó umbilical amb el poble un carrer estret on no caben vehicles circulant en els dos sentits. En definitiva, un coll de botella.

Potser allò més divertit són els lobbys de comerciants, constructors, pescadors, hostalers i similars que reclamen passar per damunt que la voluntat de la gent de Xàbia (ja expressada diverses voltes al carrer i a les urnes) pels seus interessos econòmics. La democràcia del futur es veu que és la dels grups de pressió, i la gent compromesa no tenim més remei, davant del panorama, que esdevenir-ne un més, perquè el projecte de la Conselleria torne a un dels seus calaixos i no isca mai més. Perquè ja hem guanyat diverses batalles contra el port, i aquesta també la guanyarem. Dissabte a les 12 h hi ha assemblea ciutadana al cine Jayan del port per parlar del tema. Si algú de Xàbia ho llig i li interessa, que s'asome.

En breu actualitzaré amb les novetats.

Jaume I respon a la crida

2008-02-06T13:00:00.000-08:00

El meu post de l'altre dia ha trobat ressò, i des de les esferes divines el savi Hades ha tingut a bé escoltar els meus precs. He rebut un correu procedent de l'Oficina d'Atenció al Devot de Sa Santedat Hades comunicant-me que han donat permís a Jaume I per a tornar.

En estos moments, un TGV infernal i magnètic, en la línia dels millors trens d'enginyeria japonesa, transporta el nostre benvolgut rei des dels Camps Elisis (no els de Sarkozy, els de deveres) o cel dels benaventurats, fins a l'estació del Limon Express de Gata de Gorgos, que com bé sabreu és un dels accessos coneguts i més transitats al món d'Ultratomba.

Rosa Mari, la funcionària, m'advertix en el correu que el nostre estimat rei arriba demà de matí i que tinguem a bé anar a buscar-lo, que l'home no sap moure's a soles.

Demà, més notícies sobre la segona vinguda del nostre rei fundador.

Jaume I: 800 anys en marxa

2008-02-02T23:00:00.000-08:00

Hui fa 800 anys que naixia a Montpeller Jaume I, rei de la corona d'Aragó, conquestador de València i Mallorca, i creador de l'espai cultural, social i humà del que arribarien a ser els Països Catalans. Els cursis i patriotes més tradicionals i antiquats en dirien "Pare de la pàtria". De la nostra, si es que en tenim.

Jaume I és un personatge del segle XIII. A aquesta vora de la Mediterrània, el més important de tal segle i de bona part de l'Edat Mitjana, i com a tal l'hem de jutjar. Provocà guerres i morts d'innocents, forçà l'exili dels autèntics valencians de llavors, hispanomusulmans o sarraïns i de segur que moltes més maldats. Però no moltes més que altres reis de l'època o d'altres més recents. Si el jutgem en el seu context, va guanyar terres mitjançant pactes, i es va mantenir fidel a allò pactat en la majoria de casos. Va viure 68 anys i governar més de 50, una xifra increïble per a aquella època que l'eleva a la categoria de mite. I sobretot, va donar als nous pobladors de l'antiga taifa de Balansiyya, el regne de València uns furs i unes institucions que el projectarien al futur.

El que va vindre després se'ns presenta difús i sovint és desconegut per la majoria dels que ací viuen. L'auge del consolat de mar, l'aventura dels almogàvers a Orient, els papes Borja, les Germanies o les gestes d'aquell Basset, veterà de la guerra a Hongria, que tornaria a sa casa per dirigir un exèrcit i acabar morint sol i oblidat, i el seu país militaritzat i parlant castellà.

Encara aixina cada 9 d'octubre, València es vesteix de gala i fins al més dretà i panoli s'acosta en processó per deixar flors a l'estàtua d'un genet quatribarrat amb un casc de drac alat, amb posat victoriós, aquell qui ens va portar a ser el que som i ara ells mateixos neguen. Jaume I, el principi de tot, no és motiu de controvèrsia. Tots el volen.

De ser menut recorde la significació del 9 d'Octubre a l'escola. La senyera per tot arreu (sense cap blau ni ornament, ni tan sols l'estrela roja que m'he acostumat a posar-li ja de més major), els carquinyols, la festa i la figura del Jaume I amb casc de drac, un heroi indiscutible per a tots nosaltres. Fins i tot els més revolucionaris i materialistes necessitem mites per a viure i créixer, i Jaume I ha estat, junt a Basset, un dels meus. Espere que la seua figura servisca per alguna cosa més, en aquest any, que per tirar mascletades i fer volar campanes.

A continuació reproduisc un tros del llibre dels fets, seguint la campanya proposada pel Vicent Partal de Vilaweb:

"E quan venc altre dia a hora de vespres enviam a dir al rei e a Raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los cristians que nostra era València, e que nengun mal no els faessen que metessen nostra senyera en la torre que ara és del Temple. E ells dixeren que els plaïa. E nós fom entre la rambla e el reial e la torre. E, quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita".

PS: Una curiositat, la torre del Temple és ara delegació de govern (espanyol). Si Jaume I i els templers que el criaren alçaren el cap...

La família... la d'ara, la de sempre i la de don Vicente

2008-01-15T17:28:00.001-08:00

Ah, la família! Quina gran institució!

Aquells qui, contra tot vent i marea seguim confiant en eixa institució antiquada i superada que és l'Institut d'Estudis Catalans ens trobem, consultant-ne la definició als antics toms del Gran Diccionari o simplement tirant mà del buscador que ve de pack amb el Google trobem l'elegant definició:

"Unitat social formada per un grup d'individus lligats entre ells per relacions de matrimoni, parentiu o afinitat"
Quasi res diu el diari, diria qualsevol xabienc castís. Que és una unitat social? Això del matrimoni pareix estar clar, però les últimes reformes ho deixen bastant a l'aire. El parentiu es basa en relacions de sang, en teoria, a l'estil dels clans més animals i primitius. Però, i l'afinitat? Per què suscita tantes preguntes una simple definició de diccionari?

Jo personalment no tinc clar que és o que significa la família, com tampoc tinc clar que són o signifiquen moltes coses de les que m'envolten, i potser perquè ho tinc tot una mica en crisi, però tinc quimera que és una qüestió més generacional que no personal meua. No sabem on estem, anem canviant a la carrera, i les formes tradicionals, tan emotives i lacrimògenes, el boato de les bodes catòliques de núvia amb vestit de cua, xiquets portant els anells i pares dels contraients plorant a cor què vols més que fàstic o indiferència ens fan riure.

Crec que ho il·lustraré millor intentant posar un exemple didàctic i alhora xovinista. A Xàbia (el rovellet de l'ou), si eres algú t'has de casar a l'església del poble, la de Sant Bertomeu (església- fortalesa d'estil gòtic isabelí, segles XIV-XVI, vos la recomane) i ha d'oficiar Don Vicente, l'il·lustre pedreguero retor titular, que farà el clàssic sermó com a que coneix als novios i a les famílies des que el món es món, quan realment amb sort se'ls ha creuat dos voltes pel carrer i els coneixerà del curset prematrimonial. Per cada convidat que trobes dins el temple, hi ha un altre fora fent-se'n dos pels bars de la contornà esperant arròs en mà. Després tothom al Carrasco, el restaurant-saló de festes on fan totes les bodes, batejos i comunions que tenen caxé al poble. Al saló, tot una fartà, barra lliure, als vàters tot pel nas, a fora "Que se besen los padrinos" i els consogres vinga al morreig davant l'eufòria general. Amunt la família cristiana i els seus ancestrals costums!

Tornant un poquet arrere, quan estàs a mig a mig la cerimònia, t'anomenen a dos fieres del mundillo sacre. "A nuestro papa Benedicto, a nuestro arzobispo Agustín..." diu el pedreguero. El senyor Benet Ratzinger que considera que l'Església tenia més raó que Galileu, o Garcia-Gasco, il·lustre arquebisbe i cardenal que proclama que el laïcisme atempta contra la democràcia. Més enllà de l'indubtable compromís democràtic d'Agustín (estem en confiança, si l'entranyable retor li diu pel nom jo també puc) se m'ocorren moltes coses que atempten contra la democràcia abans que el laïcisme, del qual per cert no gaudim, perquè hi ha confessions que cobren de l'estat i mantenen una xarxa privada de negocis educatius sostesos amb diners públics, entre altres menudeses. Pel que fa al concepte democràcia no cal que en parle: que la Conferència Episcopal s'arrogue el dret de decidir si els pobles ibèrics tenen o no dret a l'autodeterminació em sembla més contingut de Vaya Semanita que una notícia seriosa.

Tornant doncs al concepte família, hi ha molts models de convivència a futur a provar, des de les primitives tribus, el matriarcat de les amazones, els matrimonis múltiples d'Oceania o els matrimonis homosexuals o heterosexuals. Tot s'hi val, perquè sempre he cregut en la lliure associació de les persones, en la igualtat i que en el que faces amb la teua vida ningú n'ha de fer res. L'horitzó, doncs, no ha de ser ja la igualtat de drets ni que el Codi Civil diga açò o allò sinó que el dia de demà parlar d'hòmens i dones siga sols en sentit biològic, que parlar d'homosexuals o heterosexuals siga cosa d'una altra època i que el rector siga soles la màxima autoritat d'una universitat. I segurament, ni això.

PS: A la imatge boda-aniversari-performance marinerosaforenca. Si vos va agradar, "guateque a Ebo" prompte amb vosaltres "Bodorrio a Benirredrà". A qui li toca, i una volta més, feliç aniversari.

PS 2.0: Si voleu saber més sobre la vida xabiera, retors, polítics i intrigues diverses, vos recomane seguir Dijous Mercat.

Feliç any huit... literatura foral (nos da libretos integrales)

2008-01-13T19:00:00.000-08:00

Vos estranyarà que a estes altures vinga a felicitar-vos l'any, però amb la meua puntualitat habitual per a totes les coses he decidit que el dia 13 de gener és el més adequat per fer balanç del que va ser el cap d'any i fer plans per a 2008, ara que ja està més que encetat.

El cap d'any el vaig passar, com tants altres valencians, acampat en un bancal de Benifairó de la Valldigna, calfant-me amb les fogueres que algunes persones de bon cor havien tingut a bé encendre, i aguantant estoicament la pluja de baf i suor dins la immensa carpa habilitada per als concerts del Festivern 2007-2008. Des d'ací done les gràcies a tots els amics i amigues que anaven per allà, companys i frikis de tota mena, i sobretot donar gràcies a Cesk Freixas, per la seua bona actuació, pels nostres fugaços encontres pel recinte i per les profitoses converses sobre músics, societat i moviments socials. Aportes molt, xic, segueix aixina i espere vore't prompte per ací baix (o per allà dalt).

Ara, tants dies després de la darrera actualització, i amb mil coses d'actualitat pel mig, em trobe a mig a mig dels exàmens avançats de gener, immers en l'estudi de l'ordenament foral valencià, aquell que un simpàtic francès amb el cap per avall va enviar a l'infern dels ordenaments ara fa 300 anys.

Fet i fet, ix la inevitable pregunta de quin és l'infern dels ordenaments, si s'assembla gaire al de Dant, si és un paradís de valquíries bevent cervessa i alcohol del fort en banyes de bou buides o una planura gris d'ombres sense record. Allò ben cert és que d'aquells mestres racionals, de la diputació del general o dels jurats municipals no en queda res, cosa ben trista si pensem que fou tot allò, entre d'altres coses, evidentment, el que ens configurà com al País que avui encara som o lluitem per ser. Fins i tot algun ajuntament valencià ha intentat recuperar els noms de consell per a la corporació o jurat en cap per a l'alcalde, però la sempre atenta administració espanyola no n'ha deixat passar ni una. Ells si que saben jugar.

Passant a extrems més artístics, em dedique a escodrinyar blocs i em trobe amb l'il·lustre benissero i periodista estrela del futur diguent al seu bloc que l'època d'exàmens és l'antiliterària per excel·lència, cosa amb la qual no puc estar més en desacord. Assegure amb certesa, i la gent que té la sort o amarga desgràcia de compartir habitatge amb mi ho compartirà al 100% que la creació artística i les ganes d'innovar es disparen quan tenim coses molt més "importants" a fer, en les quals normalment ens juguem el nostre futur professional, com a mínim un tros (recuperable en quatre mesos) d'ell. Al voltant d'aquest procés creatiu descobrim noves músiques, nous creadors en distints àmbits i ens plantegem aquella mena de projectes d'escàs o nul rendiment econòmic o acadèmic que omplin més que res en este món. Al capdavall resultarà que el fet que ens atabalen és bo per al nostre rendiment humà.

Bé, demà de matí tinc l'enfrontament final (per aquesta temporada) amb l'ordenament foral, la diputació del general, les corts i els decrets de nova planta. Espere tenir sort, i tornar-los a vore prompte. Salut a tots!

PS: Música, vos recomane a Joan Miquel Oliver, que cada volta m'agrada més, tot i que amb un esforç inhumà...

De petra natus... Feliç dia del sol invicte!

2007-12-24T04:02:00.000-08:00

Hui, o demà, segons com ho mirem, fa anys un dels més il·lustres déus de l'antiguitat: Mitra.

Nascut un 25 de desembre d'una pedra, la petra generatrix, vora una llacuna d'aigua sagrada i l'arbre dels fruits màgics, en nàixer, ja ataviat amb el seu barret frigi, una torxa, que representa la llum que ha d'il·luminar el món fosc, com el sol del qual prové, i un ganivet cerimonial, amb el qual haurà de portar a cap els sacrificis. Després de nascut, i de ser adorat pels pastors de la zona, va beure de l'aigua sagrada, amb el seu ganivet va collir el fruit de l'arbre i se'l va menjar i de les fulles en féu la seua vestimenta.

Trescant pel món va trobar-se el bou primordial, al qual agafà de les banyes i muntà, fins que va aconseguir portar l'animal, exhaust, sobre els seus muscles, en allò que es denomina transitus, el seu particular calvari. Finalment, arribat a una cova el corb, missatger del Sol Invicte, va encomanar-li sacrificar el bou amb el seu punyal, d'on ixirà la imatge més coneguda: el Mitra Tauroctonos, el sacrifici del bou. De la columna vertebral de l'animal n'eixiria gra, i de la seua sang, vi, del qual diversos animals com l'escorpí, la serp, i el gos se'n aprofitarien ràpidament.

Aquest complex ritual, relacionat amb la salvació de la humanitat i el trànsit de les constel·lacions zodiacals (potser el canvi d'eó de Taure a Àries, de tot s'ha arribat a dir) ens demostra que al cap i a la fi cap religió és innovadora, i que igual que hui ens disposem a anar de copiós sopar en família i demà anirem de dinar, i despús demà ídem... podríem estar totes i tots sacrificant bous pel solstici de primavera.

Simplement volia unir-me a la legió de blocs que parlen del Nadal d'una o altra manera, i quasi tots cansats de repetir la mateixa rutina any rere any, de consumir per consumir, d'aguantar menjades que no apetixen a ningú i la incessant propaganda dels mitjans de comunicació. Front al clàssic Sant Nicolau de Coca-Cola propose, doncs, que ens en recordem de l'original, d'aquell Mitra sacrificador de bous, torero primigeni, acròbata de circ o cowboy. Posem-nos barret frigi (que ve a ser molt semblant a una barretina, de fet no sabria diferenciar-los), anell, torxa i coltell, i siguem totes i tots Mitra.

Que el Sol Invicte vos acompanye!

PS: Ah, i felices saturnàlies també. Segurament em toquen de comentar l'any que ve!

Chávez, el plebiscit i la democràcia veneçolana... entre altres coses

2007-12-03T13:51:00.000-08:00

Ahir va i resulta que, contra tots els pronòstics, a Veneçuela guanya el NO al plebiscit (que no referèndum, ací i a la Xina Popular quan el resultat és vinculant se'n diu plebiscit). Els veneçolans rebutgen la via directa al socialisme del segle XXI d'Hugo Chávez, pressionats per una oposició que com a mínim podríem qualificar de colpista i serril (i empreses "inversores" -altrament dites explotadores- de capital estranger, i mass media, i alts càrrecs de l'exèrcit... i...). I encara, després de tot, els media espanyols diran que els veneçolans han triat a Juan Carlos I front a Chávez... i és que ja no saben que dir. Per la meua part, em sembla deplorable que la propaganda i les pressions internacionals hagen aturat- momentàniament, tot s'ha de dir- l'avanç del socialisme a Veneçuela. En estos casos, un pas enrere sol ser el preludi d'un gran bot cap avant, és qüestió de temps.

Més enllà d'això, la notícia passa quasi desapercebuda entre dos grans esdeveniments d'abast "estatal", com és la darrera víctima d'ETA i el resultat de la manifestació de la plataforma pel Dret de Decidir. Adés ixia per la televisió un nou president del PNV que diu el mateix de sempre, ni blanc ni negre ni calent ni gelat, ni són independentistes ni autonomistes, sino tot el contrari. I els mitjans de comunicació espanyols amb la matraca de sempre: els separatistes som els roins, però això si per a la loteria de nadal el número de moda és el 02014 "El número de Carod" segons alguns periòdics. Serà cosa de buscar-lo, igual ens toca un pessic i tot. No en va, a una de les casetes on fem festes tenim penjat d'una paret l'article de l'immortal Juan Ortolá sobre "Carod-Rovira y el agua del Ebro". No s'han de subestimar els talismans.

De l'atemptat d'ETA no diré molt, massa se n'ha parlat del conflicte basc i mai se'n treu res en clar. Sols crec que la sang porta més sang, la repressió més repressió i l'odi genera odi. Eixir d'eixa espiral, a Euskal Herria, a Irlanda del Nord o a Palestina sempre és sumament complicat, és un procés que portarà molts anys i que excedeix allò purament militar i repressiu. Els conflictes polítics s'han de resoldre amb política i no posant dubtoses estructures estatals sobre els drets col·lectius dels pobles.

La Plataforma pel Dret de Decidir, per la seua banda, ha demostrat una enorme capacitat de mobilització darrere d'un perfil ideològic difús. Una cosa poc definida des del principi que s'ha anat fent gran i on els polítics han anat afegint-se per fer-se la foto i mirar d'evitar que aqueix "dret a decidir" tan bonic i eteri prenguera el nom que li toca: autodeterminació. Però, ai las! això està lleig, i el llenguatge d'Herri Batasuna, l'Scottish National Party o el Sinn Féin, la terminologia que fan servir a països civilitzats com Flandes, Kosovo o Montenegro no és bonico i rentable per ací baix. Ens estimem més inventar paraules boniques que no diguen res de concret que agarrar el bou per les banyes. I aixina ens va, i allà estaven les CUP fent no se ben bé què. Ja vorem com ix tot l'invent.

Esta setmana, serà curteta, perquè tenim pont constitucional i puríssim, no se com el PP no el patrocina, perquè els ve al pèl. No podrem tindre sessió de cine gafapasta, però si que aniré a jugar al tennis amb el flamant claustral d'Economia, igual encara me'n recorde de jugar i tot. A vore quan torne a actualitzar, salut xiquets!

PS: Si es podriu de vesprada, a La Sexta mireu "How I met your mother/Cómo conocí a vuestra madre". La sensació de la temporada!

Judicis de pel·lícula 1a entrega: Enric i Jaume

2007-11-21T03:21:00.000-08:00

Ahir, la justícia espanyola va tornar a demostrar la pasta de què està feta, jutjant i condemnat el Jaume Compte i l'Enric Stern, companys d'Endavant i de Maulets i el SEPC respectivament a pagar una multa de 2700 € per cremar una fotografia de sus majestades los reyes. El millor de tot, que no van poder realitzar les seues declaracions en català, vulnerant un dret fonamental bàsic en qualsevol ordenament. En el judici de l'11-M, que també ha tingut lloc al Tribunal de Orden Público.... ai no, Audiencia Nacional, els processats de llengua àrab han tingut opció de fer servir el seu idioma matern amb l'ajut d'intèrprets, mentre que en aquest cas el jutge s'hi ha negat, i la totalitat de les declaracions fetes pels acusats han tingut la consideració de silenci. I per a més INRI, el jutge ha acabat fent broma de la situació.

Tot plegat, des del meu punt de vista d'embrió (o fetus) de jurista, em suscita diverses qüestions, més enllà del context polític, que és evident: un Estat en crisi, en què es qüestionen tots els pilars fonamentals de la seua "democràcia", si més no formal, dels darrers 30 anys es veu obligat a espantar les mosques a canonades, amb tot el que això té de contraproduent per a ells mateixos.

A banda de tot això, la existència de la mateixa Audiencia Nacional, un tribunal d'excepció com els que prohibeix manifestament la mateixa Constitució espanyola, creat per a jutjar únicament una sèrie de delictes i passant-se per l'arc de triomf tot allò de la unitat jurisdiccional i el principi de subsidiarietat, sembla poc encertat. El Tribunal Constitucional, un simpàtic òrgan ple de juristes triats pels partits polítics (que sempre miren pel bé general) té també ben poca legitimitat, al meu parèixer, per decidir que està bé i que està mal, perquè d'objectivitat en té més bé poca...

Tot això suscita reflexions: Quin sistema judicial voldríem per a uns Països Catalans lliures (i socialistes) del futur? Com hauria de funcionar?

Crec sincerament que si volem canviar les coses hem de saber plantejar alternatives serioses i aprendre de les coses que ens envolten. És un debat que, entre els professionals i futurs professionals del dret dels Països Catalans, i la societat en general, que de moment, en aquest i altres aspectes, som sols les persones compromeses. És la nostra faena, a vore si ens espavilem!

1 + 1 són 13... Roses

2007-11-12T16:45:00.000-08:00

Esta nit, en la línia recentment inaugurada de les nits de cine alternatiu, conceptual o gafapasta (em té igual com vulgueu dir-li), hem anat a vore "Las 13 Rosas".,

Sincerament, esperàvem una pel·lícula molt més lacrimògena del que ha sigut, i, tot i que alguna membre de l'expedició ha eixit de la sala amb llàgrimes als ulls i visiblement emocionada, la majoria hem eixit amb una sensació agredolça. N'esperàvem més.

En primer lloc, em sembla que se li dona molt poca profunditat als personatges (sota el meu punt de vista, no s'hi val a concentrar l'atenció sols en unes poques xiques amb el suposat pretext de donar-les profunditat i ignorar completament a d'altres, i fins i tot aquestes primeres queden molt planes). Alguns actors i actrius em semblen de poca qualitat (què collons pinta Fran Perea? i Leticia Sabater?. Les escenes amables de dins la presó crec que volen acostar-se un poc al que en eixe aspecte ocorre a "La vida és bella" (per a mi, una obra mestra) però sense massa encert. També veig grans mancances en el ritme, que em sembla repartit de forma molt desigual, molt lent al principi, accelerat després i de nou molt lent.

Però el problema més gran és potser la manca de contingut polític del film. El missatge de fons sembla ser més aviat el de denunciar els abusos de la dictadura i la manca de garanties recorrent a la llàgrima fàcil i el drama humà (de com dones innocents i benintencionades cauen mortes per un règim bàrbar) oblidant el més important d'aquestes dones: la seua dimensió política, republicana i socialista, com a militants de les Joventuts Socialistes Unificades. La pel·lícula s'ocupa més d'intentar demostrar com d'injustificat era el procés contra les joves, innocents de tota culpabilitat , que en denunciar que foren víctimes d'una persecució política, i màrtirs en tant que militants d'una causa justa. Com ja vaig opinar amb Salvador el discurs real dels protagonistes queda molt lluny, amb la qual cosa, i també en la ficció, la bogeria dels botxins destrueix el missatge de les víctimes.

Encara així, anar al cine a vore estes coses sempre és constructiu. Un debat posterior gratificant i la sensació d'haver après alguna cosa, que, això si, no te la lleva ningú.

PS: El títol del post, conseqüència d'imaginar Fran Perea, que fa paper de delator (igual d'infame en la realitat que en la ficció) versionant la seua famosa cançó capçalera de Los Serrano per a l'execució de les xicones.

Por qué no te callas?

2007-11-11T16:18:00.000-08:00

El primer i més bragat de tots els espanyols, mundialment conegut com a Juan Carlos I, últimament un poc cremat, torna a saltar a la primera plana de l'actualitat, esta volta mundial, escridassant Hugo Chávez en una cimera internacional d'una forma grollera i maleducada. Tampoc és precís extendre'ns massa sobre que representa tindre monarquia i la poca cultura democràtica que denota, no siga que a la fiscalia i als de l'Audiencia Nacional se'ls calfen les gònades i em vinguen a buscar. Crec que exhibint el vídeo de l'actuació sobra per conèixer millor a qui financem els catalans (i per desgràcia més gent també) amb els nostres impostos:

Video de Juan Carlos

No al rei

A vore si demà puc actualitzar amb el tema de l'antifeixista assassinat a Madrid, que també és de prou actualitat.

Salut!

PS: Gràcies als pixavins per abaixar un diumenge de vesprada i calmar la ressaca de bateig. Els encontres familiars són sempre letals!

Post-pont de Tots Sants. Valoracions i altres

2007-11-05T07:49:00.000-08:00

Passa el pont de Tots Sants, amb el que ha estat una acampada no exactament segons l'antic costum de bastarderia i brutea que ens es característic, sinó més bé d'una manera novedosa gràcies als saforencs i saforenques que, vinguts en el cotxe del gran Pablo Sebastian (i no el de Cine de Barrio) s'adonaren que la gent de la Marina Alta no estem excessivament equilibrats.

La festa a la cotxera, el ball dels cavallers, cantar i ballar Nino Bravo, els Backstreet Boys, el pasdoble patriòtic "Xàbia", el guateque al mirador del barranc de l'Infern (mireu el video més avall, val la pena) o la visita nostàlgica a l'Atzuvieta amb excursió camp a través amb el Comando Calendari... un pont bastant complet. Sus quiero, penya!

A la gent de l'Ebre, ja sabeu el que vos heu perdut. Als de la Safor que no vau vindre, el mateix. A la propera, siga on siga i siga quan siga, vos esperem.

http://www.youtube.com/watch?v=Q2MYziNLQcg

A la foto, extreta del fotolog de Pablo Sebastian, el poblat morisc de l'Atzuvieta, prop d'Alcalà de la Jovada.

PS: Els videos de "Libre" i de "Paraules d'amor" esperem que la senyoreta Ester buide els videos del mòbil.

Atena del Montgó: comença la història

2007-10-30T19:19:00.000-07:00

A-θεο-νόα (A-theo-noa) significa en grec antic "La ment de Déu". Atena o Atenea, deessa de la saviesa, l'estratègia i la guerra, nascuda del cap de Zeus amb armadura sencera, verge i insensible als hòmens, lluitadora i protectora d'herois. La encarnació grega per a la intel·ligència, i d'entre les divinitats olímpiques, la meua preferida.

El Montgó és la muntanya que marca Xàbia de forma decisiva. Extés des de la Punta de Benimaquia, entre Jesús Pobre i la Xara, passant pel seu altiu cim de 753 m i la seua cova prehistòrica fins acabar a la mar al Cap de Sant Antoni. Des de qualsevol lloc del terme es pot vore clarament el Montgó. Quan tornes de València, es perfila clar en l'horitzó, com a única muntanya costera en kilòmetres i kilòmetres de platges d'arena abans verges, ara amenaçades pel formigó.

Els qui em coneixeu sabeu que fa temps i temps que parle de fer un bloc, i mai em decidisc, entre altres coses per la poca voluntat que tinc per a escriure. Ara, que estic més descansat d'altres responsabilitats, escrivint per a l'Accent i reprenent la meua faceta de novel·lista m'he decidit a començar. Vore l'activitat bloquera de companys que mantenen bitàcoles consolidades ha sigut un factor important. La meua idea, tal vegada un poc poètica, d'imaginar a una deessa Atena del segle XXI observant el pla de Xàbia des de la Cova del Montgó m'ha inspirat per començar.

No vull que aquest bloc siga soles un comentari sobre la meua activitat diària, o setmanal, o la freqüència amb que puga actualitzar. Tampoc vull que esdevinga la meua bitàcola política, m'agradaria poder posar un poc de tot; des de reflexions personals sobre temes del dia a dia fins a publicar els meus avanços en la creació literària, que tot s'ha de dir em costa. Intentaré fer un poc de tot, i si em llegiu o no ja és cosa vostra.

Prompte, més coses!