dimecres, 21 de novembre de 2007

Judicis de pel·lícula 1a entrega: Enric i Jaume


Ahir, la justícia espanyola va tornar a demostrar la pasta de què està feta, jutjant i condemnat el Jaume Compte i l'Enric Stern, companys d'Endavant i de Maulets i el SEPC respectivament a pagar una multa de 2700 € per cremar una fotografia de sus majestades los reyes. El millor de tot, que no van poder realitzar les seues declaracions en català, vulnerant un dret fonamental bàsic en qualsevol ordenament. En el judici de l'11-M, que també ha tingut lloc al Tribunal de Orden Público.... ai no, Audiencia Nacional, els processats de llengua àrab han tingut opció de fer servir el seu idioma matern amb l'ajut d'intèrprets, mentre que en aquest cas el jutge s'hi ha negat, i la totalitat de les declaracions fetes pels acusats han tingut la consideració de silenci. I per a més INRI, el jutge ha acabat fent broma de la situació.

Tot plegat, des del meu punt de vista d'embrió (o fetus) de jurista, em suscita diverses qüestions, més enllà del context polític, que és evident: un Estat en crisi, en què es qüestionen tots els pilars fonamentals de la seua "democràcia", si més no formal, dels darrers 30 anys es veu obligat a espantar les mosques a canonades, amb tot el que això té de contraproduent per a ells mateixos.

A banda de tot això, la existència de la mateixa Audiencia Nacional, un tribunal d'excepció com els que prohibeix manifestament la mateixa Constitució espanyola, creat per a jutjar únicament una sèrie de delictes i passant-se per l'arc de triomf tot allò de la unitat jurisdiccional i el principi de subsidiarietat, sembla poc encertat. El Tribunal Constitucional, un simpàtic òrgan ple de juristes triats pels partits polítics (que sempre miren pel bé general) té també ben poca legitimitat, al meu parèixer, per decidir que està bé i que està mal, perquè d'objectivitat en té més bé poca...

Tot això suscita reflexions: Quin sistema judicial voldríem per a uns Països Catalans lliures (i socialistes) del futur? Com hauria de funcionar?

Crec sincerament que si volem canviar les coses hem de saber plantejar alternatives serioses i aprendre de les coses que ens envolten. És un debat que, entre els professionals i futurs professionals del dret dels Països Catalans, i la societat en general, que de moment, en aquest i altres aspectes, som sols les persones compromeses. És la nostra faena, a vore si ens espavilem!

dilluns, 12 de novembre de 2007

1 + 1 són 13... Roses



Esta nit, en la línia recentment inaugurada de les nits de cine alternatiu, conceptual o gafapasta (em té igual com vulgueu dir-li), hem anat a vore "Las 13 Rosas".,

Sincerament, esperàvem una pel·lícula molt més lacrimògena del que ha sigut, i, tot i que alguna membre de l'expedició ha eixit de la sala amb llàgrimes als ulls i visiblement emocionada, la majoria hem eixit amb una sensació agredolça. N'esperàvem més.

En primer lloc, em sembla que se li dona molt poca profunditat als personatges (sota el meu punt de vista, no s'hi val a concentrar l'atenció sols en unes poques xiques amb el suposat pretext de donar-les profunditat i ignorar completament a d'altres, i fins i tot aquestes primeres queden molt planes). Alguns actors i actrius em semblen de poca qualitat (què collons pinta Fran Perea? i Leticia Sabater?. Les escenes amables de dins la presó crec que volen acostar-se un poc al que en eixe aspecte ocorre a "La vida és bella" (per a mi, una obra mestra) però sense massa encert. També veig grans mancances en el ritme, que em sembla repartit de forma molt desigual, molt lent al principi, accelerat després i de nou molt lent.

Però el problema més gran és potser la manca de contingut polític del film. El missatge de fons sembla ser més aviat el de denunciar els abusos de la dictadura i la manca de garanties recorrent a la llàgrima fàcil i el drama humà (de com dones innocents i benintencionades cauen mortes per un règim bàrbar) oblidant el més important d'aquestes dones: la seua dimensió política, republicana i socialista, com a militants de les Joventuts Socialistes Unificades. La pel·lícula s'ocupa més d'intentar demostrar com d'injustificat era el procés contra les joves, innocents de tota culpabilitat , que en denunciar que foren víctimes d'una persecució política, i màrtirs en tant que militants d'una causa justa. Com ja vaig opinar amb Salvador el discurs real dels protagonistes queda molt lluny, amb la qual cosa, i també en la ficció, la bogeria dels botxins destrueix el missatge de les víctimes.

Encara així, anar al cine a vore estes coses sempre és constructiu. Un debat posterior gratificant i la sensació d'haver après alguna cosa, que, això si, no te la lleva ningú.

PS: El títol del post, conseqüència d'imaginar Fran Perea, que fa paper de delator (igual d'infame en la realitat que en la ficció) versionant la seua famosa cançó capçalera de Los Serrano per a l'execució de les xicones.

diumenge, 11 de novembre de 2007

Por qué no te callas?


El primer i més bragat de tots els espanyols, mundialment conegut com a Juan Carlos I, últimament un poc cremat, torna a saltar a la primera plana de l'actualitat, esta volta mundial, escridassant Hugo Chávez en una cimera internacional d'una forma grollera i maleducada. Tampoc és precís extendre'ns massa sobre que representa tindre monarquia i la poca cultura democràtica que denota, no siga que a la fiscalia i als de l'Audiencia Nacional se'ls calfen les gònades i em vinguen a buscar. Crec que exhibint el vídeo de l'actuació sobra per conèixer millor a qui financem els catalans (i per desgràcia més gent també) amb els nostres impostos:

Video de Juan Carlos


No al rei

A vore si demà puc actualitzar amb el tema de l'antifeixista assassinat a Madrid, que també és de prou actualitat.

Salut!

PS: Gràcies als pixavins per abaixar un diumenge de vesprada i calmar la ressaca de bateig. Els encontres familiars són sempre letals!


dilluns, 5 de novembre de 2007

Post-pont de Tots Sants. Valoracions i altres


Passa el pont de Tots Sants, amb el que ha estat una acampada no exactament segons l'antic costum de bastarderia i brutea que ens es característic, sinó més bé d'una manera novedosa gràcies als saforencs i saforenques que, vinguts en el cotxe del gran Pablo Sebastian (i no el de Cine de Barrio) s'adonaren que la gent de la Marina Alta no estem excessivament equilibrats.

La festa a la cotxera, el ball dels cavallers, cantar i ballar Nino Bravo, els Backstreet Boys, el pasdoble patriòtic "Xàbia", el guateque al mirador del barranc de l'Infern (mireu el video més avall, val la pena) o la visita nostàlgica a l'Atzuvieta amb excursió camp a través amb el Comando Calendari... un pont bastant complet. Sus quiero, penya!

A la gent de l'Ebre, ja sabeu el que vos heu perdut. Als de la Safor que no vau vindre, el mateix. A la propera, siga on siga i siga quan siga, vos esperem.

http://www.youtube.com/watch?v=Q2MYziNLQcg


A la foto, extreta del fotolog de Pablo Sebastian, el poblat morisc de l'Atzuvieta, prop d'Alcalà de la Jovada.

PS: Els videos de "Libre" i de "Paraules d'amor" esperem que la senyoreta Ester buide els videos del mòbil.