dilluns, 20 d’octubre de 2008

Xabialunya: una bona inversió

Els perles del PP de Xàbia van fer un article anomenat "Xabialunya" on ens posaven a caldo i titllaven de satèl·lits del Bloc... doncs ací va la resposta. Si voleu llegir l'original d'estos cracks: http://www.ppjavea.org/?p=893


Xabialunya: una bona inversió


Fa poc, els responsables de la secció local de Xàbia d’un conegut i Popular partit demòcrata espanyol (que ara també s’apunta a l’Obamania) es van adreçar als xabiencs i xabienques a través de la premsa comarcal per denunciar un lamentable incompliment dels drets humans al nostre estimat poble. A 60 anys de la declaració universal dels Drets Humans és de lamentar que l’infame equip de govern encapçalat pel tirà Eduardo Monfort i els seus sequaços continue conculcant dia a dia els nostres drets més elementals, en aquest cas concret, el de la lliure elecció d’idioma.

En un poble com el nostre, amb una uniformitat cultural tan gran i en el qual la presència del valencià és majoritària i incontestable; on tots, fins i tot els de Pinosol i el Tossalet tenim sang xabiera, amb RH propi, per totes bandes això de mirar de promoure l’idioma propi més que innecessari esdevé totalitari. Si és que tenen unes manies!

No obviem, però, el profund compromís amb la democràcia i els drets dels humans de qui fa la crítica. Hi ha qui diu que el mateix 1948, alguns dels fundadors, si més no honorífics, de l’il·lustre partit que ens ocupa, signaven sentències de mort en comptes de sumar-se a la declaració universal en boga. Tampoc cal, però, remuntar-se tan lluny en el temps. Milions de morts a Irak, Afganistan, Txetxènia o Sudan sols en la darrera dècada en operacions militars amb el vist-i-plau explícit, quan no entusiasme dels “nostres” representants polítics són una prova fefaent d’aquest compromís.

L’instrument totalitari que els “populares” denuncien, al cas de Xàbia, passa pel gravíssim fet que la Regidoria de Cultura i Normalització Lingüística tingués a bé col·laborar amb un projecte en defensa del territori i la identitat valenciana com l’Arrels - Aplec per la Terra. Hi ha qui encara té la mania de considerar que l’encontre, casual o no, de tres o més persones és un problema policial, excepte quan són gent de bé i benpensant, com els jubilats a qui un ex-alcalde comprava amb paelles i balls en època electoral o les romeries temàtiques. O els congressos pluralistes en què, a la manera d’un Ceaucescu o un Kruschev qualsevol, el candidat únic rep un suport superior al 95% entre l’entusiasme dels mitjans, que alaben la manca d’oposició.

Quan a més a més eixes persones qüestionen el model de país basat en Fadesa, Llanera, Nou Temple, ponts i auditoris enduts per l’aigua, peregrinos de la Obra i figuretes de Lladró que tants èxits comporta a la vida i butxaca dels valencians deixen de ser xabiencs o gent que treballa per Xàbia per passar a ser partidaris de Xabialunya. La gent de Maulets de Xàbia no entenem massa bé que significa això de Xabialunya, la veritat siga dita.

Probablement significa alguna cosa més que un poble de formigó, impostos alts, pàrquings privatitzats, barracons als instituts, un macroprojecte de port esportiu i zona comercial sobre el Tangó, manca total d’infraestructures per a joves i en cultura, llacs artificials al Saladar, gent a l’atur i bancals fent-se malbé i un possible futur industrial mort abans de nàixer al limb de les Catarroges, i igual si que ens interessa. Però el nostre poble no es diu Xabialunya, es diu Xàbia, a seques, i és la de tots. Independentment de la seua bandera, mentre porte quatre barres i no dos amb pollastre de regal. Ara, si insisteixen, podem adoptar la marca que ells mateixos pretenen fer cèlebre com a marca alternativa contra la “Jávea” de caspa que els nostres polítics promouen des de fa cinquanta anys.

Però això no és tot. Els nostres estimats i populars conciutadans, en no tenir prou amb entrar a polemitzar a l’ample món dels drets humans, en el qual, com hem vist, són doctes, comencen també a teoritzar sobre astronomia i qui és satèl·lit de qui. Llàstima que des dels temps de Kepler i Galileu la dreta i la ciència dels astres no vagen mai pel mateix cantó. Que algú que posa per damunt les decisions preses en una seu de Madrid als interessos de la seua agrupació local (ja no parlem dels del poble, que ja no saben ni això que significa) en un partit tan piramidal, opac i dirigista tinga valor a catalogar a altra gent, que a més treballa desinteressadament, de satèl·lit, diu molt del producte que té a oferir-nos. Simple fum.

De tota manera prenem bona nota dels seus consells. I amb les ingents quantitats de diners- en lingots d’or de 24 quirats- que la Regidoria de Cultura ha ingressat als nostres comptes bancaris a Mònaco i a Qatar mirarem d’invertir en Xabialunya, que sembla ser un negoci millor que les empreses dels amics i finançadors dels dos grans partits, que, com els seus nuls projectes polítics i el seu problema creixent de credibilitat, semblen enfonsar-se al merder que ells mateixos han creat.

Demà, com un dia més, la gent normal seguirem treballant pel poble mentre alguns parlen del sexe dels àngels i de Manifiestos d’il·luminats. Ells, com fa dos-cents anys: tot per al poble, però sense el poble.

dissabte, 24 de maig de 2008

La nova falange romana

LA NOVA FALANGE ROMANA

Farà cosa d’un mes, Silvio Berlusconi, cabdill de les forces coaligades de la dreta liberal descomplexada, el neofeixisme i el federalisme xenòfob ben entès de la Lega Norte, i el flamant alcalde electe de Roma aparegueren davant la opinió pública per celebrar la seua contundent victòria electoral. Som imparables, digueren. La nova falange romana.

L’esquerra italiana (la bona, la socialdemòcrata, és clar) s’entregava com un Vercingetòrix qualsevol davant la gran desfeta, es rendia sense demanar tan sols un armistici, i reconeixia Berlusconi, campió i emperador en causes judicials i afers tèrbols, com a vencedor indiscutible. Demanaven a canvi el seu reconeixement com a oposició, res més. Clemència a l’emperador, esperant vore poc més que un dit polze mirant per amunt. El comunisme refundat, prou immers en la seua pròpia debacle, callava significativament, com cristians esperant els lleons amb vocació de màrtirs.

El simbolisme de les legions romanes sembla, doncs, haver tornat a Itàlia. Torna a estilar-se el fascio i la famosa salutació pretoriana del braç en alt, com en els gloriosos anys 30 del Duce. La campanya ja ho presagiava, amb un gran meeting al Colosseu, amb el millor estil del panem et circenses. L’auditori, però, era buit. Tant fa això. Importa la imatge.

El problema, una volta la corona de llorer sobre el cap del princeps, amo dels principals circs mediàtics del país, és com quadrar l’equació del benestar social. Si hi ha circ televisiu i esportiu, falta el blat. Però aquest no és tan fàcil d’aconseguir, i si falta evidentment hi ha culpables. Adés eren cartaginesos, gals o perses, ara àrabs, romanesos (que entre ells es diuen romans, quina ironia) o africans. A l’antigor, qui era trobat al territori de l’imperi sense identificació i no era ciutadà ni de cap país satèl·lit podia ser deportat o esclavitzat sense demanar-li parer. Ara, pot ser internat 18 mesos, expulsat, i en cas de tornar, empresonat pel simple fet de migrar sense els papers preceptius de les oficines imperials.

Res d’això, és, però, un fet aïllat. En ple segle XXI les ressonàncies dels imperis d’abans continuen vigents. A la il·lustre ciutat de Brusel·les, illa francòfona en una mar flamenca, símbol d’alguna cosa relacionada amb Europa, s’hi cou alguna cosa. Per a estrenar un flamant tractat, el de Lisboa, que consagra per la via dels fets allò que la gent va votar negativament a les urnes, els antics imperis decideixen acostar posicions sobre un tema que els afecta. Els indesitjables sense feina, i sovint sense papers.

Cadascú té el que sembra, i les restes de les glòries de Nelson, Cook i la Royal Navy, de Pizarro i Cortés, Napoleó i Bismarck són ara incòmodes problemes a dins de casa, sovint amb “pedigrí” de generacions dins del territori, que algun que altre president amb ànsies de grandeur no dubta en anomenar de banlieue (literalment, xusma) quan fan alguna cosa més que anar a cobrar l’atur en silenci. La nova directiva europea, d’obligat compliment el 2010, consagra la retenció indefinida, l’apartheid, l’expulsió i la consagració de les migracions, inherents a la condició humana i animal, a la categoria de delicte, a més a més sense assistència jurídica reconeguda.

Ningú es para a pensar que al mateix moment que els habitants del Primer Món perdem una mica de poder adquisitiu en aliments i combustibles, els habitants del Sud moren de fam per carestia d’aliments i sense el menor indici de mecanització o revolució industrial, sanitat o ensenyament. Busquen, dalt d’una pastera, embarcació o bitllet d’avió classe turista un passaport a un futur. Ni millor ni pitjor, un futur que a la seua terra, a causa de l’herència d’uns imperialistes blancs decimonònics, no tenen.

A la Història les migracions han estat sempre una constant i mai cap governant ha aconseguit posar portes a la mar. Fa quinze segles el totpoderós Imperi Romà es va ensorrar a causa de l’acció d’aquells a qui havien menyspreat sempre, considerats bàrbars, salvatges i miserables. Perquè ni tan sols la falange romana és invencible, Silvio Cèsar.

divendres, 16 de maig de 2008

Emergència embotellada



És ja gairebé un tòpic alçar el crit al cel sobre la sequera. Ens trobem permanentment en emergència. No és perquè en fem servir molta ací o allà, per les piscines, cultius amb reg a manta, regadiu a zones de secà, camps de golf, pistes d'esquí o indústria pesant. No. El problema és que no plou prou i per això les autoritats, que ara i sempre vetllen per nosaltres ens resolen la papereta. Ara són els assedegats barcelonins els qui es troben en emergència. De grau, 1, 2 o 3. Tant fa. Per tant els polítics han d'actuar.

Primer van ser els vaixells. Esta setmana ha arribat el primer, carregat a més no poder de manà aquàtic, procedent del gran verger de rius exuberants que és Almeria. La solució, la planta dessaladora, milers de milions de litres d'aigua a un alt cost energètic (que Endesa ja ha demostrat que a Barna, de llum, en sobra) i de la sal, com això de cuinar salat és cuinar per al gat i en contra de la dieta de la carxofa, a la mar. De moment, mentre acaben la planta, es fa una canonada a l'estil Borrell, Narbona i Aznar i es porta d'aigua d'on faça falta, que si no els barcelonins no podran beure i els tocarà comprar aigua embotellada.


Tanmateix, l'oratge, Zeus o Santa Bàrbara, segons preferències, és cabut i sobretot capriciós. Esta setmana passada en contra de tot pronòstic, ha plogut i s'ha desplomat el nivell d'alarma que la mateixa Generalitat havia previst. Ara, doncs, hi ha prou aigua per alçar la restricció sobre regar plantes i omplir piscines. El transvasament, que era sols per garantir aigua de beure als barcelonins, s'ha convertit en una cosa més abstracta i general, cosa que demostra el que ja ve dient des fa temps la gent de la Plataforma en Defensa de l'Ebre i moviments afins: que és una operació per a fer negoci.

Als polítics, però, els té igual que se'ls deixe amb el cul a l'aire i que es confirmen els pitjors pronòstics sobre la seua política en matèria d'aigua. Una altra lluita antitransvasament al nostre país, la del Xúquer, va acabar, com tots sabem, en derrota. Fa temps que les canonades s'enduen l'aigua cap al Vinalopó convertint el riu de la Ribera, a poc a poc, en un albelló.

A l'altra banda de la canonada, a l'Alt Vinalopó, els llauradors que abans ploraven i pidolaven aigua (de l'Ebre, del Xúquer, d'on fora) per a poder regar els seus cultius, han descobert, de la nit al dia, que l'agricultura no és rendible. Però l'aigua ja la tenen, a bon preu, així que fóra millor treure-li rendiment. D'aquesta manera, aquesta setmana s'ha destapat que tenen la intenció de vendre l'aigua a la multinacional Danone perquè l'embotelle sota la marca Font Vella. Diuen que és perquè hi ha crisi a l'agricultura, i sembrar i treballar no ix a compte. Millor vendre-la. A més a més, afegisc jo, així tindrem l'aigua embotellada per a la següent situació d'emergència, que segurament no tarde en arribar. S'accepten apostes.


dimecres, 14 de maig de 2008

Ebrenc per un dia... no als transvasaments

Bé, tot i que no sóc de l'Ebre vaig a penjar un manifest que la comunitat de blocaires ebrencs està difonent contra el tema del transvasament. Perquè l'aigua és de totes i tots, i les agressions al territori a qualsevol lloc ens afecten a tots igual, hem d'exigir una gestió sostenible dels recursos naturals: el creixement econòmic no justifica cap barbaritat.

MANIFEST BLOCAIRE CONTRA EL TRANSVASAMENT

El col·lectiu de blocaires volem sumar-nos al rebuig que el projecte de transvasament de l'Ebre a Barcelona ha generat a la societat civil del territori. Considerem que la mesura no està justificada i que la canonada que ha d'unir la xarxa del Consorci d'Aigües de Tarragna (CAT) amb la d'Aigües Ter-Llobregat (ATLL) serà una infraestructura permanent que perpetuarà la dependència hídrica de l'àrea metropolitana de Barcelona.


-Per tot això, denunciem l'alarmisme i la manipulació que el govern català i l'Agència Catalana de l'Aigua estan fent de la falta d'aigua i de la insuficiència de les últimes pluges, per justificar el transvasament de l'Ebre a Barcelona. A més, reclamem una informació transparent sobre la millora de la situació dels pantans i també de les aigües subterrànies de les conques internes de Catalunya, ja que l'últim episodi de pluges també ha degut recarregar els aqüífers.

-Denunciem que aquesta política respon als interessos especulatius que pretenen consolidar un model de territori insostenible, de creixement sense límits, que perjudica les Terres de l'Ebre i la resta de territoris perifèrics. Els transvasaments reforcen el consum d'aigua de les grans conurbacions urbanes i les noves zones residencials; generen més expectatives de consum insostenible, d'especulació urbanística, i de destrucció del territori, perquè al mateix temps també fomenten un ús desmesurat de l'aigua, tant a les cases com a les indústries. Els transvasaments no són la solució, sinó l'estalvi, la reutilització de cabals, la recuperació d'aqüífers contaminats i la dessalació.

-Advertim que no es pot parlar de transvasament temporal degut a la sequera, ja que això és un insult a la intel·ligència de la població de Barcelona i de la resta del país. La mesura no contribuirà a canviar el model de gestió del consum, ja que no es revisaran ni es limitaran les concessions a indústries, urbanitzacions, nous regants o complexos turístics. L'ampliació del minitransvasament a Barcelona afavorirà un projecte, la interconnexió de xarxes, al qual la Generalitat va voler renunciar perquè no complia els principis de la nova cultura de l'aigua.

-Fem una crida a la dignitat i la responsabilitat de la classe política de les Terres de l'Ebre, especialment als càrrecs electes de tots els partits polítics, perquè sàpiguen estar a l'altura i defensen els interessos del territori, davant d'aquest engany flagrant als ciutadans, que van acudir a les urnes confiant que els transvasaments ja havien quedat enterrats, i que Catalunya apostava per consolidar la nova cultura de l'aigua.

-Reiterem la nostra oposició a qualsevol transvasament i a la interconnexió de xarxes inclosa en el decret de sequera, ja que obre la porta a d'altres transvasaments, i manifestem el nostre suport a la dignitat de les Terres de l'Ebre, a la Plataforma en Defensa de l'Ebre i qualsevol altra entitat o col·lectiu que compartisca la causa i l'objectiu d'aturar aquest tipus de projectes. Per tant, donem tot el suport a la convocatòria la manifestació del 18 de maig a Amposta, així com a les properes accions que en el mateix sentit es puguen anunciar en els propers dies.


dimecres, 7 de maig de 2008

La Conselleria d'Infrastructures fa tornar a Atena a la primera línia

Sempre he sostingut que la classe política del nostre país és capaç de fer miracles, tornar les cols en bledes i modular la realitat conforme els convé. Ara, la Conselleria d'Infraestructures de la Generalitat Valenciana ha aconseguit fer tornar a Atena del Montgó, que portava tres mesos justos de vacances per falta de faena (o poques ganes de fer-ne) a primera línia de foc, perquè, com sabeu, les divinitats de l'Olimp no saben estar-se quietes davant de les barbaritats i els destrellats. Ací està, doncs, de nou.


Tot això ve perquè la setmana passada, el senyor Carlos Eleno, Director de Ports de la Generalitat, va citar a Eduardo Monfort, l'alcalde de Xàbia, i els representants dels grups municipals, per vendre'ls la burra d'un nou projecte d'ampliació del port esportiu com el que els xabiers i xabieres ja hem rebutjat diverses voltes. Primer va ser al Segon Muntanyar, l'any 1998, de la mà del PP, després la platja de la Grava, i després els projectes consecutius de Marina Punta del Este de convertir l'escullera de Llevant en un centre comercial a l'estil del d'Ondara (en un dels projectes venien multicines de pack i tot). La gent del poble hem recollit signatures contra estos projectes durant anys, ha hagut manifestacions sonades, com la de 2004, l'assalt al plenari municipal d'agost d'aquell any o la cadena humana en el context de l'Aplec Arrels d'enguany... amb la declaració de tots els grups del ple municipal en contra de qualsevol projecte la perspectiva d'un port mastodòntic pareixia bandejada del panorama.

La principal novetat del nou envit és que és directament la Conselleria qui presenta el projecte. I ho fa fent servir la segona alternativa presentada per Marina Punta del Este, tan clara està la cosa que si al final s'hagués de donar l'obra a una altra empresa s'hauria de pagar a Marina Punta del Este per la redacció del projecte. Ara, de regal amb la nova escollera i la zona comercial desapareixen les zones d'aparcament públiques del port i es construeixen aparcaments privats (amb el model feliçment instaurat al poble com a herència enverinada del PP, amb els aparcaments de pagament buits i la gent sense poder aparcar), es tomba la llotja de peix i es converteix la façana marítima en una zona comercial poc o gens sostenible, que té com a únic cordó umbilical amb el poble un carrer estret on no caben vehicles circulant en els dos sentits. En definitiva, un coll de botella.


Potser allò més divertit són els lobbys de comerciants, constructors, pescadors, hostalers i similars que reclamen passar per damunt que la voluntat de la gent de Xàbia (ja expressada diverses voltes al carrer i a les urnes) pels seus interessos econòmics. La democràcia del futur es veu que és la dels grups de pressió, i la gent compromesa no tenim més remei, davant del panorama, que esdevenir-ne un més, perquè el projecte de la Conselleria torne a un dels seus calaixos i no isca mai més. Perquè ja hem guanyat diverses batalles contra el port, i aquesta també la guanyarem. Dissabte a les 12 h hi ha assemblea ciutadana al cine Jayan del port per parlar del tema. Si algú de Xàbia ho llig i li interessa, que s'asome.

En breu actualitzaré amb les novetats.

dimecres, 6 de febrer de 2008

Jaume I respon a la crida

El meu post de l'altre dia ha trobat ressò, i des de les esferes divines el savi Hades ha tingut a bé escoltar els meus precs. He rebut un correu procedent de l'Oficina d'Atenció al Devot de Sa Santedat Hades comunicant-me que han donat permís a Jaume I per a tornar.

En estos moments, un TGV infernal i magnètic, en la línia dels millors trens d'enginyeria japonesa, transporta el nostre benvolgut rei des dels Camps Elisis (no els de Sarkozy, els de deveres) o cel dels benaventurats, fins a l'estació del Limon Express de Gata de Gorgos, que com bé sabreu és un dels accessos coneguts i més transitats al món d'Ultratomba.

Rosa Mari, la funcionària, m'advertix en el correu que el nostre estimat rei arriba demà de matí i que tinguem a bé anar a buscar-lo, que l'home no sap moure's a soles.

Demà, més notícies sobre la segona vinguda del nostre rei fundador.

dissabte, 2 de febrer de 2008

Jaume I: 800 anys en marxa

Hui fa 800 anys que naixia a Montpeller Jaume I, rei de la corona d'Aragó, conquestador de València i Mallorca, i creador de l'espai cultural, social i humà del que arribarien a ser els Països Catalans. Els cursis i patriotes més tradicionals i antiquats en dirien "Pare de la pàtria". De la nostra, si es que en tenim.

Jaume I és un personatge del segle XIII. A aquesta vora de la Mediterrània, el més important de tal segle i de bona part de l'Edat Mitjana, i com a tal l'hem de jutjar. Provocà guerres i morts d'innocents, forçà l'exili dels autèntics valencians de llavors, hispanomusulmans o sarraïns i de segur que moltes més maldats. Però no moltes més que altres reis de l'època o d'altres més recents. Si el jutgem en el seu context, va guanyar terres mitjançant pactes, i es va mantenir fidel a allò pactat en la majoria de casos. Va viure 68 anys i governar més de 50, una xifra increïble per a aquella època que l'eleva a la categoria de mite. I sobretot, va donar als nous pobladors de l'antiga taifa de Balansiyya, el regne de València uns furs i unes institucions que el projectarien al futur.

El que va vindre després se'ns presenta difús i sovint és desconegut per la majoria dels que ací viuen. L'auge del consolat de mar, l'aventura dels almogàvers a Orient, els papes Borja, les Germanies o les gestes d'aquell Basset, veterà de la guerra a Hongria, que tornaria a sa casa per dirigir un exèrcit i acabar morint sol i oblidat, i el seu país militaritzat i parlant castellà.

Encara aixina cada 9 d'octubre, València es vesteix de gala i fins al més dretà i panoli s'acosta en processó per deixar flors a l'estàtua d'un genet quatribarrat amb un casc de drac alat, amb posat victoriós, aquell qui ens va portar a ser el que som i ara ells mateixos neguen. Jaume I, el principi de tot, no és motiu de controvèrsia. Tots el volen.

De ser menut recorde la significació del 9 d'Octubre a l'escola. La senyera per tot arreu (sense cap blau ni ornament, ni tan sols l'estrela roja que m'he acostumat a posar-li ja de més major), els carquinyols, la festa i la figura del Jaume I amb casc de drac, un heroi indiscutible per a tots nosaltres. Fins i tot els més revolucionaris i materialistes necessitem mites per a viure i créixer, i Jaume I ha estat, junt a Basset, un dels meus. Espere que la seua figura servisca per alguna cosa més, en aquest any, que per tirar mascletades i fer volar campanes.

A continuació reproduisc un tros del llibre dels fets, seguint la campanya proposada pel Vicent Partal de Vilaweb:

"E quan venc altre dia a hora de vespres enviam a dir al rei e a Raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los cristians que nostra era València, e que nengun mal no els faessen que metessen nostra senyera en la torre que ara és del Temple. E ells dixeren que els plaïa. E nós fom entre la rambla e el reial e la torre. E, quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita".

PS: Una curiositat, la torre del Temple és ara delegació de govern (espanyol). Si Jaume I i els templers que el criaren alçaren el cap...

dimarts, 15 de gener de 2008

La família... la d'ara, la de sempre i la de don Vicente


Ah, la família! Quina gran institució!

Aquells qui, contra tot vent i marea seguim confiant en eixa institució antiquada i superada que és l'Institut d'Estudis Catalans ens trobem, consultant-ne la definició als antics toms del Gran Diccionari o simplement tirant mà del buscador que ve de pack amb el Google trobem l'elegant definició:

"Unitat social formada per un grup d'individus lligats entre ells per relacions de matrimoni, parentiu o afinitat"

Quasi res diu el diari, diria qualsevol xabienc castís. Que és una unitat social? Això del matrimoni pareix estar clar, però les últimes reformes ho deixen bastant a l'aire. El parentiu es basa en relacions de sang, en teoria, a l'estil dels clans més animals i primitius. Però, i l'afinitat? Per què suscita tantes preguntes una simple definició de diccionari?

Jo personalment no tinc clar que és o que significa la família, com tampoc tinc clar que són o signifiquen moltes coses de les que m'envolten, i potser perquè ho tinc tot una mica en crisi, però tinc quimera que és una qüestió més generacional que no personal meua. No sabem on estem, anem canviant a la carrera, i les formes tradicionals, tan emotives i lacrimògenes, el boato de les bodes catòliques de núvia amb vestit de cua, xiquets portant els anells i pares dels contraients plorant a cor què vols més que fàstic o indiferència ens fan riure.

Crec que ho il·lustraré millor intentant posar un exemple didàctic i alhora xovinista.
A Xàbia (el rovellet de l'ou), si eres algú t'has de casar a l'església del poble, la de Sant Bertomeu (església- fortalesa d'estil gòtic isabelí, segles XIV-XVI, vos la recomane) i ha d'oficiar Don Vicente, l'il·lustre pedreguero retor titular, que farà el clàssic sermó com a que coneix als novios i a les famílies des que el món es món, quan realment amb sort se'ls ha creuat dos voltes pel carrer i els coneixerà del curset prematrimonial. Per cada convidat que trobes dins el temple, hi ha un altre fora fent-se'n dos pels bars de la contornà esperant arròs en mà. Després tothom al Carrasco, el restaurant-saló de festes on fan totes les bodes, batejos i comunions que tenen caxé al poble. Al saló, tot una fartà, barra lliure, als vàters tot pel nas, a fora "Que se besen los padrinos" i els consogres vinga al morreig davant l'eufòria general. Amunt la família cristiana i els seus ancestrals costums!

Tornant un poquet arrere, quan estàs a mig a mig la cerimònia, t'anomenen a dos fieres del mundillo sacre. "A nuestro papa Benedicto, a nuestro arzobispo Agustín..." diu el pedreguero. El senyor Benet Ratzinger que considera que l'Església tenia més raó que Galileu, o Garcia-Gasco, il·lustre arquebisbe i cardenal que proclama que el laïcisme atempta contra la democràcia. Més enllà de l'indubtable compromís democràtic d'Agustín (estem en confiança, si l'entranyable retor li diu pel nom jo també puc) se m'ocorren moltes coses que atempten contra la democràcia abans que el laïcisme, del qual per cert no gaudim, perquè hi ha confessions que cobren de l'estat i mantenen una xarxa privada de negocis educatius sostesos amb diners públics, entre altres menudeses. Pel que fa al concepte democràcia no cal que en parle: que la Conferència Episcopal s'arrogue el dret de decidir si els pobles ibèrics tenen o no dret a l'autodeterminació em sembla més contingut de Vaya Semanita que una notícia seriosa.

Tornant doncs al concepte família, hi ha molts models de convivència a futur a provar, des de les primitives tribus, el matriarcat de les amazones, els matrimonis múltiples d'Oceania o els matrimonis homosexuals o heterosexuals. Tot s'hi val, perquè sempre he cregut en la lliure associació de les persones, en la igualtat i que en el que faces amb la teua vida ningú n'ha de fer res. L'horitzó, doncs, no ha de ser ja la igualtat de drets ni que el Codi Civil diga açò o allò sinó que el dia de demà parlar d'hòmens i dones siga sols en sentit biològic, que parlar d'homosexuals o heterosexuals siga cosa d'una altra època i que el rector siga soles la màxima autoritat d'una universitat. I segurament, ni això.

PS: A la imatge boda-aniversari-performance marinerosaforenca. Si vos va agradar, "guateque a Ebo" prompte amb vosaltres "Bodorrio a Benirredrà". A qui li toca, i una volta més, feliç aniversari.

PS 2.0: Si voleu saber més sobre la vida xabiera, retors, polítics i intrigues diverses, vos recomane seguir Dijous Mercat.