La família... la d'ara, la de sempre i la de don Vicente

Ah, la família! Quina gran institució!

Aquells qui, contra tot vent i marea seguim confiant en eixa institució antiquada i superada que és l'Institut d'Estudis Catalans ens trobem, consultant-ne la definició als antics toms del Gran Diccionari o simplement tirant mà del buscador que ve de pack amb el Google trobem l'elegant definició:

"Unitat social formada per un grup d'individus lligats entre ells per relacions de matrimoni, parentiu o afinitat"
Quasi res diu el diari, diria qualsevol xabienc castís. Que és una unitat social? Això del matrimoni pareix estar clar, però les últimes reformes ho deixen bastant a l'aire. El parentiu es basa en relacions de sang, en teoria, a l'estil dels clans més animals i primitius. Però, i l'afinitat? Per què suscita tantes preguntes una simple definició de diccionari?

Jo personalment no tinc clar que és o que significa la família, com tampoc tinc clar que són o signifiquen moltes coses de les que m'envolten, i potser perquè ho tinc tot una mica en crisi, però tinc quimera que és una qüestió més generacional que no personal meua. No sabem on estem, anem canviant a la carrera, i les formes tradicionals, tan emotives i lacrimògenes, el boato de les bodes catòliques de núvia amb vestit de cua, xiquets portant els anells i pares dels contraients plorant a cor què vols més que fàstic o indiferència ens fan riure.

Crec que ho il·lustraré millor intentant posar un exemple didàctic i alhora xovinista. A Xàbia (el rovellet de l'ou), si eres algú t'has de casar a l'església del poble, la de Sant Bertomeu (església- fortalesa d'estil gòtic isabelí, segles XIV-XVI, vos la recomane) i ha d'oficiar Don Vicente, l'il·lustre pedreguero retor titular, que farà el clàssic sermó com a que coneix als novios i a les famílies des que el món es món, quan realment amb sort se'ls ha creuat dos voltes pel carrer i els coneixerà del curset prematrimonial. Per cada convidat que trobes dins el temple, hi ha un altre fora fent-se'n dos pels bars de la contornà esperant arròs en mà. Després tothom al Carrasco, el restaurant-saló de festes on fan totes les bodes, batejos i comunions que tenen caxé al poble. Al saló, tot una fartà, barra lliure, als vàters tot pel nas, a fora "Que se besen los padrinos" i els consogres vinga al morreig davant l'eufòria general. Amunt la família cristiana i els seus ancestrals costums!

Tornant un poquet arrere, quan estàs a mig a mig la cerimònia, t'anomenen a dos fieres del mundillo sacre. "A nuestro papa Benedicto, a nuestro arzobispo Agustín..." diu el pedreguero. El senyor Benet Ratzinger que considera que l'Església tenia més raó que Galileu, o Garcia-Gasco, il·lustre arquebisbe i cardenal que proclama que el laïcisme atempta contra la democràcia. Més enllà de l'indubtable compromís democràtic d'Agustín (estem en confiança, si l'entranyable retor li diu pel nom jo també puc) se m'ocorren moltes coses que atempten contra la democràcia abans que el laïcisme, del qual per cert no gaudim, perquè hi ha confessions que cobren de l'estat i mantenen una xarxa privada de negocis educatius sostesos amb diners públics, entre altres menudeses. Pel que fa al concepte democràcia no cal que en parle: que la Conferència Episcopal s'arrogue el dret de decidir si els pobles ibèrics tenen o no dret a l'autodeterminació em sembla més contingut de Vaya Semanita que una notícia seriosa.

Tornant doncs al concepte família, hi ha molts models de convivència a futur a provar, des de les primitives tribus, el matriarcat de les amazones, els matrimonis múltiples d'Oceania o els matrimonis homosexuals o heterosexuals. Tot s'hi val, perquè sempre he cregut en la lliure associació de les persones, en la igualtat i que en el que faces amb la teua vida ningú n'ha de fer res. L'horitzó, doncs, no ha de ser ja la igualtat de drets ni que el Codi Civil diga açò o allò sinó que el dia de demà parlar d'hòmens i dones siga sols en sentit biològic, que parlar d'homosexuals o heterosexuals siga cosa d'una altra època i que el rector siga soles la màxima autoritat d'una universitat. I segurament, ni això.

PS: A la imatge boda-aniversari-performance marinerosaforenca. Si vos va agradar, "guateque a Ebo" prompte amb vosaltres "Bodorrio a Benirredrà". A qui li toca, i una volta més, feliç aniversari.

PS 2.0: Si voleu saber més sobre la vida xabiera, retors, polítics i intrigues diverses, vos recomane seguir Dijous Mercat.

Feliç any huit... literatura foral (nos da libretos integrales)

Vos estranyarà que a estes altures vinga a felicitar-vos l'any, però amb la meua puntualitat habitual per a totes les coses he decidit que el dia 13 de gener és el més adequat per fer balanç del que va ser el cap d'any i fer plans per a 2008, ara que ja està més que encetat.

El cap d'any el vaig passar, com tants altres valencians, acampat en un bancal de Benifairó de la Valldigna, calfant-me amb les fogueres que algunes persones de bon cor havien tingut a bé encendre, i aguantant estoicament la pluja de baf i suor dins la immensa carpa habilitada per als concerts del Festivern 2007-2008. Des d'ací done les gràcies a tots els amics i amigues que anaven per allà, companys i frikis de tota mena, i sobretot donar gràcies a Cesk Freixas, per la seua bona actuació, pels nostres fugaços encontres pel recinte i per les profitoses converses sobre músics, societat i moviments socials. Aportes molt, xic, segueix aixina i espere vore't prompte per ací baix (o per allà dalt).

Ara, tants dies després de la darrera actualització, i amb mil coses d'actualitat pel mig, em trobe a mig a mig dels exàmens avançats de gener, immers en l'estudi de l'ordenament foral valencià, aquell que un simpàtic francès amb el cap per avall va enviar a l'infern dels ordenaments ara fa 300 anys.

Fet i fet, ix la inevitable pregunta de quin és l'infern dels ordenaments, si s'assembla gaire al de Dant, si és un paradís de valquíries bevent cervessa i alcohol del fort en banyes de bou buides o una planura gris d'ombres sense record. Allò ben cert és que d'aquells mestres racionals, de la diputació del general o dels jurats municipals no en queda res, cosa ben trista si pensem que fou tot allò, entre d'altres coses, evidentment, el que ens configurà com al País que avui encara som o lluitem per ser. Fins i tot algun ajuntament valencià ha intentat recuperar els noms de consell per a la corporació o jurat en cap per a l'alcalde, però la sempre atenta administració espanyola no n'ha deixat passar ni una. Ells si que saben jugar.

Passant a extrems més artístics, em dedique a escodrinyar blocs i em trobe amb l'il·lustre benissero i periodista estrela del futur diguent al seu bloc que l'època d'exàmens és l'antiliterària per excel·lència, cosa amb la qual no puc estar més en desacord. Assegure amb certesa, i la gent que té la sort o amarga desgràcia de compartir habitatge amb mi ho compartirà al 100% que la creació artística i les ganes d'innovar es disparen quan tenim coses molt més "importants" a fer, en les quals normalment ens juguem el nostre futur professional, com a mínim un tros (recuperable en quatre mesos) d'ell. Al voltant d'aquest procés creatiu descobrim noves músiques, nous creadors en distints àmbits i ens plantegem aquella mena de projectes d'escàs o nul rendiment econòmic o acadèmic que omplin més que res en este món. Al capdavall resultarà que el fet que ens atabalen és bo per al nostre rendiment humà.

Bé, demà de matí tinc l'enfrontament final (per aquesta temporada) amb l'ordenament foral, la diputació del general, les corts i els decrets de nova planta. Espere tenir sort, i tornar-los a vore prompte. Salut a tots!

PS: Música, vos recomane a Joan Miquel Oliver, que cada volta m'agrada més, tot i que amb un esforç inhumà...

De petra natus... Feliç dia del sol invicte!

Hui, o demà, segons com ho mirem, fa anys un dels més il·lustres déus de l'antiguitat: Mitra.

Nascut un 25 de desembre d'una pedra, la petra generatrix, vora una llacuna d'aigua sagrada i l'arbre dels fruits màgics, en nàixer, ja ataviat amb el seu barret frigi, una torxa, que representa la llum que ha d'il·luminar el món fosc, com el sol del qual prové, i un ganivet cerimonial, amb el qual haurà de portar a cap els sacrificis. Després de nascut, i de ser adorat pels pastors de la zona, va beure de l'aigua sagrada, amb el seu ganivet va collir el fruit de l'arbre i se'l va menjar i de les fulles en féu la seua vestimenta.

Trescant pel món va trobar-se el bou primordial, al qual agafà de les banyes i muntà, fins que va aconseguir portar l'animal, exhaust, sobre els seus muscles, en allò que es denomina transitus, el seu particular calvari. Finalment, arribat a una cova el corb, missatger del Sol Invicte, va encomanar-li sacrificar el bou amb el seu punyal, d'on ixirà la imatge més coneguda: el Mitra Tauroctonos, el sacrifici del bou. De la columna vertebral de l'animal n'eixiria gra, i de la seua sang, vi, del qual diversos animals com l'escorpí, la serp, i el gos se'n aprofitarien ràpidament.

Aquest complex ritual, relacionat amb la salvació de la humanitat i el trànsit de les constel·lacions zodiacals (potser el canvi d'eó de Taure a Àries, de tot s'ha arribat a dir) ens demostra que al cap i a la fi cap religió és innovadora, i que igual que hui ens disposem a anar de copiós sopar en família i demà anirem de dinar, i despús demà ídem... podríem estar totes i tots sacrificant bous pel solstici de primavera.

Simplement volia unir-me a la legió de blocs que parlen del Nadal d'una o altra manera, i quasi tots cansats de repetir la mateixa rutina any rere any, de consumir per consumir, d'aguantar menjades que no apetixen a ningú i la incessant propaganda dels mitjans de comunicació. Front al clàssic Sant Nicolau de Coca-Cola propose, doncs, que ens en recordem de l'original, d'aquell Mitra sacrificador de bous, torero primigeni, acròbata de circ o cowboy. Posem-nos barret frigi (que ve a ser molt semblant a una barretina, de fet no sabria diferenciar-los), anell, torxa i coltell, i siguem totes i tots Mitra.

Que el Sol Invicte vos acompanye!

PS: Ah, i felices saturnàlies també. Segurament em toquen de comentar l'any que ve!

Chávez, el plebiscit i la democràcia veneçolana... entre altres coses

Ahir va i resulta que, contra tots els pronòstics, a Veneçuela guanya el NO al plebiscit (que no referèndum, ací i a la Xina Popular quan el resultat és vinculant se'n diu plebiscit). Els veneçolans rebutgen la via directa al socialisme del segle XXI d'Hugo Chávez, pressionats per una oposició que com a mínim podríem qualificar de colpista i serril (i empreses "inversores" -altrament dites explotadores- de capital estranger, i mass media, i alts càrrecs de l'exèrcit... i...). I encara, després de tot, els media espanyols diran que els veneçolans han triat a Juan Carlos I front a Chávez... i és que ja no saben que dir. Per la meua part, em sembla deplorable que la propaganda i les pressions internacionals hagen aturat- momentàniament, tot s'ha de dir- l'avanç del socialisme a Veneçuela. En estos casos, un pas enrere sol ser el preludi d'un gran bot cap avant, és qüestió de temps.

Més enllà d'això, la notícia passa quasi desapercebuda entre dos grans esdeveniments d'abast "estatal", com és la darrera víctima d'ETA i el resultat de la manifestació de la plataforma pel Dret de Decidir. Adés ixia per la televisió un nou president del PNV que diu el mateix de sempre, ni blanc ni negre ni calent ni gelat, ni són independentistes ni autonomistes, sino tot el contrari. I els mitjans de comunicació espanyols amb la matraca de sempre: els separatistes som els roins, però això si per a la loteria de nadal el número de moda és el 02014 "El número de Carod" segons alguns periòdics. Serà cosa de buscar-lo, igual ens toca un pessic i tot. No en va, a una de les casetes on fem festes tenim penjat d'una paret l'article de l'immortal Juan Ortolá sobre "Carod-Rovira y el agua del Ebro". No s'han de subestimar els talismans.

De l'atemptat d'ETA no diré molt, massa se n'ha parlat del conflicte basc i mai se'n treu res en clar. Sols crec que la sang porta més sang, la repressió més repressió i l'odi genera odi. Eixir d'eixa espiral, a Euskal Herria, a Irlanda del Nord o a Palestina sempre és sumament complicat, és un procés que portarà molts anys i que excedeix allò purament militar i repressiu. Els conflictes polítics s'han de resoldre amb política i no posant dubtoses estructures estatals sobre els drets col·lectius dels pobles.

La Plataforma pel Dret de Decidir, per la seua banda, ha demostrat una enorme capacitat de mobilització darrere d'un perfil ideològic difús. Una cosa poc definida des del principi que s'ha anat fent gran i on els polítics han anat afegint-se per fer-se la foto i mirar d'evitar que aqueix "dret a decidir" tan bonic i eteri prenguera el nom que li toca: autodeterminació. Però, ai las! això està lleig, i el llenguatge d'Herri Batasuna, l'Scottish National Party o el Sinn Féin, la terminologia que fan servir a països civilitzats com Flandes, Kosovo o Montenegro no és bonico i rentable per ací baix. Ens estimem més inventar paraules boniques que no diguen res de concret que agarrar el bou per les banyes. I aixina ens va, i allà estaven les CUP fent no se ben bé què. Ja vorem com ix tot l'invent.

Esta setmana, serà curteta, perquè tenim pont constitucional i puríssim, no se com el PP no el patrocina, perquè els ve al pèl. No podrem tindre sessió de cine gafapasta, però si que aniré a jugar al tennis amb el flamant claustral d'Economia, igual encara me'n recorde de jugar i tot. A vore quan torne a actualitzar, salut xiquets!

PS: Si es podriu de vesprada, a La Sexta mireu "How I met your mother/Cómo conocí a vuestra madre". La sensació de la temporada!

Judicis de pel·lícula 1a entrega: Enric i Jaume

Ahir, la justícia espanyola va tornar a demostrar la pasta de què està feta, jutjant i condemnat el Jaume Compte i l'Enric Stern, companys d'Endavant i de Maulets i el SEPC respectivament a pagar una multa de 2700 € per cremar una fotografia de sus majestades los reyes. El millor de tot, que no van poder realitzar les seues declaracions en català, vulnerant un dret fonamental bàsic en qualsevol ordenament. En el judici de l'11-M, que també ha tingut lloc al Tribunal de Orden Público.... ai no, Audiencia Nacional, els processats de llengua àrab han tingut opció de fer servir el seu idioma matern amb l'ajut d'intèrprets, mentre que en aquest cas el jutge s'hi ha negat, i la totalitat de les declaracions fetes pels acusats han tingut la consideració de silenci. I per a més INRI, el jutge ha acabat fent broma de la situació.

Tot plegat, des del meu punt de vista d'embrió (o fetus) de jurista, em suscita diverses qüestions, més enllà del context polític, que és evident: un Estat en crisi, en què es qüestionen tots els pilars fonamentals de la seua "democràcia", si més no formal, dels darrers 30 anys es veu obligat a espantar les mosques a canonades, amb tot el que això té de contraproduent per a ells mateixos.

A banda de tot això, la existència de la mateixa Audiencia Nacional, un tribunal d'excepció com els que prohibeix manifestament la mateixa Constitució espanyola, creat per a jutjar únicament una sèrie de delictes i passant-se per l'arc de triomf tot allò de la unitat jurisdiccional i el principi de subsidiarietat, sembla poc encertat. El Tribunal Constitucional, un simpàtic òrgan ple de juristes triats pels partits polítics (que sempre miren pel bé general) té també ben poca legitimitat, al meu parèixer, per decidir que està bé i que està mal, perquè d'objectivitat en té més bé poca...

Tot això suscita reflexions: Quin sistema judicial voldríem per a uns Països Catalans lliures (i socialistes) del futur? Com hauria de funcionar?

Crec sincerament que si volem canviar les coses hem de saber plantejar alternatives serioses i aprendre de les coses que ens envolten. És un debat que, entre els professionals i futurs professionals del dret dels Països Catalans, i la societat en general, que de moment, en aquest i altres aspectes, som sols les persones compromeses. És la nostra faena, a vore si ens espavilem!

1 + 1 són 13... Roses

Esta nit, en la línia recentment inaugurada de les nits de cine alternatiu, conceptual o gafapasta (em té igual com vulgueu dir-li), hem anat a vore "Las 13 Rosas".,

Sincerament, esperàvem una pel·lícula molt més lacrimògena del que ha sigut, i, tot i que alguna membre de l'expedició ha eixit de la sala amb llàgrimes als ulls i visiblement emocionada, la majoria hem eixit amb una sensació agredolça. N'esperàvem més.

En primer lloc, em sembla que se li dona molt poca profunditat als personatges (sota el meu punt de vista, no s'hi val a concentrar l'atenció sols en unes poques xiques amb el suposat pretext de donar-les profunditat i ignorar completament a d'altres, i fins i tot aquestes primeres queden molt planes). Alguns actors i actrius em semblen de poca qualitat (què collons pinta Fran Perea? i Leticia Sabater?. Les escenes amables de dins la presó crec que volen acostar-se un poc al que en eixe aspecte ocorre a "La vida és bella" (per a mi, una obra mestra) però sense massa encert. També veig grans mancances en el ritme, que em sembla repartit de forma molt desigual, molt lent al principi, accelerat després i de nou molt lent.

Però el problema més gran és potser la manca de contingut polític del film. El missatge de fons sembla ser més aviat el de denunciar els abusos de la dictadura i la manca de garanties recorrent a la llàgrima fàcil i el drama humà (de com dones innocents i benintencionades cauen mortes per un règim bàrbar) oblidant el més important d'aquestes dones: la seua dimensió política, republicana i socialista, com a militants de les Joventuts Socialistes Unificades. La pel·lícula s'ocupa més d'intentar demostrar com d'injustificat era el procés contra les joves, innocents de tota culpabilitat , que en denunciar que foren víctimes d'una persecució política, i màrtirs en tant que militants d'una causa justa. Com ja vaig opinar amb Salvador el discurs real dels protagonistes queda molt lluny, amb la qual cosa, i també en la ficció, la bogeria dels botxins destrueix el missatge de les víctimes.

Encara així, anar al cine a vore estes coses sempre és constructiu. Un debat posterior gratificant i la sensació d'haver après alguna cosa, que, això si, no te la lleva ningú.

PS: El títol del post, conseqüència d'imaginar Fran Perea, que fa paper de delator (igual d'infame en la realitat que en la ficció) versionant la seua famosa cançó capçalera de Los Serrano per a l'execució de les xicones.

Por qué no te callas?

El primer i més bragat de tots els espanyols, mundialment conegut com a Juan Carlos I, últimament un poc cremat, torna a saltar a la primera plana de l'actualitat, esta volta mundial, escridassant Hugo Chávez en una cimera internacional d'una forma grollera i maleducada. Tampoc és precís extendre'ns massa sobre que representa tindre monarquia i la poca cultura democràtica que denota, no siga que a la fiscalia i als de l'Audiencia Nacional se'ls calfen les gònades i em vinguen a buscar. Crec que exhibint el vídeo de l'actuació sobra per conèixer millor a qui financem els catalans (i per desgràcia més gent també) amb els nostres impostos:

Video de Juan Carlos

No al rei

A vore si demà puc actualitzar amb el tema de l'antifeixista assassinat a Madrid, que també és de prou actualitat.

Salut!

PS: Gràcies als pixavins per abaixar un diumenge de vesprada i calmar la ressaca de bateig. Els encontres familiars són sempre letals!

Post-pont de Tots Sants. Valoracions i altres

Passa el pont de Tots Sants, amb el que ha estat una acampada no exactament segons l'antic costum de bastarderia i brutea que ens es característic, sinó més bé d'una manera novedosa gràcies als saforencs i saforenques que, vinguts en el cotxe del gran Pablo Sebastian (i no el de Cine de Barrio) s'adonaren que la gent de la Marina Alta no estem excessivament equilibrats.

La festa a la cotxera, el ball dels cavallers, cantar i ballar Nino Bravo, els Backstreet Boys, el pasdoble patriòtic "Xàbia", el guateque al mirador del barranc de l'Infern (mireu el video més avall, val la pena) o la visita nostàlgica a l'Atzuvieta amb excursió camp a través amb el Comando Calendari... un pont bastant complet. Sus quiero, penya!

A la gent de l'Ebre, ja sabeu el que vos heu perdut. Als de la Safor que no vau vindre, el mateix. A la propera, siga on siga i siga quan siga, vos esperem.

http://www.youtube.com/watch?v=Q2MYziNLQcg

A la foto, extreta del fotolog de Pablo Sebastian, el poblat morisc de l'Atzuvieta, prop d'Alcalà de la Jovada.

PS: Els videos de "Libre" i de "Paraules d'amor" esperem que la senyoreta Ester buide els videos del mòbil.