Esta nit, en la línia recentment inaugurada de les nits de cine alternatiu, conceptual o gafapasta (em té igual com vulgueu dir-li), hem anat a vore "Las 13 Rosas".,
Sincerament, esperàvem una pel·lícula molt més lacrimògena del que ha sigut, i, tot i que alguna membre de l'expedició ha eixit de la sala amb llàgrimes als ulls i visiblement emocionada, la majoria hem eixit amb una sensació agredolça. N'esperàvem més.
En primer lloc, em sembla que se li dona molt poca profunditat als personatges (sota el meu punt de vista, no s'hi val a concentrar l'atenció sols en unes poques xiques amb el suposat pretext de donar-les profunditat i ignorar completament a d'altres, i fins i tot aquestes primeres queden molt planes). Alguns actors i actrius em semblen de poca qualitat (què collons pinta Fran Perea? i Leticia Sabater?. Les escenes amables de dins la presó crec que volen acostar-se un poc al que en eixe aspecte ocorre a "La vida és bella" (per a mi, una obra mestra) però sense massa encert. També veig grans mancances en el ritme, que em sembla repartit de forma molt desigual, molt lent al principi, accelerat després i de nou molt lent.
Però el problema més gran és potser la manca de contingut polític del film. El missatge de fons sembla ser més aviat el de denunciar els abusos de la dictadura i la manca de garanties recorrent a la llàgrima fàcil i el drama humà (de com dones innocents i benintencionades cauen mortes per un règim bàrbar) oblidant el més important d'aquestes dones: la seua dimensió política, republicana i socialista, com a militants de les Joventuts Socialistes Unificades. La pel·lícula s'ocupa més d'intentar demostrar com d'injustificat era el procés contra les joves, innocents de tota culpabilitat , que en denunciar que foren víctimes d'una persecució política, i màrtirs en tant que militants d'una causa justa. Com ja vaig opinar amb Salvador el discurs real dels protagonistes queda molt lluny, amb la qual cosa, i també en la ficció, la bogeria dels botxins destrueix el missatge de les víctimes.
Encara així, anar al cine a vore estes coses sempre és constructiu. Un debat posterior gratificant i la sensació d'haver après alguna cosa, que, això si, no te la lleva ningú.
PS: El títol del post, conseqüència d'imaginar Fran Perea, que fa paper de delator (igual d'infame en la realitat que en la ficció) versionant la seua famosa cançó capçalera de Los Serrano per a l'execució de les xicones.
Sincerament, esperàvem una pel·lícula molt més lacrimògena del que ha sigut, i, tot i que alguna membre de l'expedició ha eixit de la sala amb llàgrimes als ulls i visiblement emocionada, la majoria hem eixit amb una sensació agredolça. N'esperàvem més.
En primer lloc, em sembla que se li dona molt poca profunditat als personatges (sota el meu punt de vista, no s'hi val a concentrar l'atenció sols en unes poques xiques amb el suposat pretext de donar-les profunditat i ignorar completament a d'altres, i fins i tot aquestes primeres queden molt planes). Alguns actors i actrius em semblen de poca qualitat (què collons pinta Fran Perea? i Leticia Sabater?. Les escenes amables de dins la presó crec que volen acostar-se un poc al que en eixe aspecte ocorre a "La vida és bella" (per a mi, una obra mestra) però sense massa encert. També veig grans mancances en el ritme, que em sembla repartit de forma molt desigual, molt lent al principi, accelerat després i de nou molt lent.
Però el problema més gran és potser la manca de contingut polític del film. El missatge de fons sembla ser més aviat el de denunciar els abusos de la dictadura i la manca de garanties recorrent a la llàgrima fàcil i el drama humà (de com dones innocents i benintencionades cauen mortes per un règim bàrbar) oblidant el més important d'aquestes dones: la seua dimensió política, republicana i socialista, com a militants de les Joventuts Socialistes Unificades. La pel·lícula s'ocupa més d'intentar demostrar com d'injustificat era el procés contra les joves, innocents de tota culpabilitat , que en denunciar que foren víctimes d'una persecució política, i màrtirs en tant que militants d'una causa justa. Com ja vaig opinar amb Salvador el discurs real dels protagonistes queda molt lluny, amb la qual cosa, i també en la ficció, la bogeria dels botxins destrueix el missatge de les víctimes.
Encara així, anar al cine a vore estes coses sempre és constructiu. Un debat posterior gratificant i la sensació d'haver après alguna cosa, que, això si, no te la lleva ningú.
PS: El títol del post, conseqüència d'imaginar Fran Perea, que fa paper de delator (igual d'infame en la realitat que en la ficció) versionant la seua famosa cançó capçalera de Los Serrano per a l'execució de les xicones.
4 comentaris:
el pitjor de tot es veure a les xiques en la pressó on estaven cantant, riguent-se, ballant, com si estagueren en un parc ambientat...
va ser lamentable...
però es el que dius, anar al cinema d'un gran centre comercial i que estiguent fent eixa pel·lícula trobe que ja es massa per a com estan les coses...
PD: estic pensant en fer-me un blog... m'agrada...
"en la línia recentment inaugurada de les nits de cine alternatiu, conceptual o gafapasta" xD
Coincidim en quant a la pel·li d'anit. Jo no perd la fe; la pròxima que vegem ens agradarà a tots (si és possible que una pel·li ens agrade al sector pro-Medem i també a tu i a Marc) xD
Ie Quico, macabe de pasar per asi, xe, aço es nou! o no ens haviem enterat les gateres. jeje
Bo a veure si ens poses als enllaços, ja saps la nostra adreça
www.laxercola.blogspot.com
AA!! Ja se me olvidava, aquest disabte hem estat pensant de fer una sopaeta d'eixes recordant el viatge a Grècia, an profes i tot, a veure si es veritat i ens ajuntem com abans.
Adeu
Ei, t'afig ara mateix als enllaços del meu blog, que no sé perquè encara no t'hi havia afegit.
Vinga, que vaja bé!
Publica un comentari a l'entrada