dimarts, 15 de gener del 2008

La família... la d'ara, la de sempre i la de don Vicente


Ah, la família! Quina gran institució!

Aquells qui, contra tot vent i marea seguim confiant en eixa institució antiquada i superada que és l'Institut d'Estudis Catalans ens trobem, consultant-ne la definició als antics toms del Gran Diccionari o simplement tirant mà del buscador que ve de pack amb el Google trobem l'elegant definició:

"Unitat social formada per un grup d'individus lligats entre ells per relacions de matrimoni, parentiu o afinitat"

Quasi res diu el diari, diria qualsevol xabienc castís. Que és una unitat social? Això del matrimoni pareix estar clar, però les últimes reformes ho deixen bastant a l'aire. El parentiu es basa en relacions de sang, en teoria, a l'estil dels clans més animals i primitius. Però, i l'afinitat? Per què suscita tantes preguntes una simple definició de diccionari?

Jo personalment no tinc clar que és o que significa la família, com tampoc tinc clar que són o signifiquen moltes coses de les que m'envolten, i potser perquè ho tinc tot una mica en crisi, però tinc quimera que és una qüestió més generacional que no personal meua. No sabem on estem, anem canviant a la carrera, i les formes tradicionals, tan emotives i lacrimògenes, el boato de les bodes catòliques de núvia amb vestit de cua, xiquets portant els anells i pares dels contraients plorant a cor què vols més que fàstic o indiferència ens fan riure.

Crec que ho il·lustraré millor intentant posar un exemple didàctic i alhora xovinista.
A Xàbia (el rovellet de l'ou), si eres algú t'has de casar a l'església del poble, la de Sant Bertomeu (església- fortalesa d'estil gòtic isabelí, segles XIV-XVI, vos la recomane) i ha d'oficiar Don Vicente, l'il·lustre pedreguero retor titular, que farà el clàssic sermó com a que coneix als novios i a les famílies des que el món es món, quan realment amb sort se'ls ha creuat dos voltes pel carrer i els coneixerà del curset prematrimonial. Per cada convidat que trobes dins el temple, hi ha un altre fora fent-se'n dos pels bars de la contornà esperant arròs en mà. Després tothom al Carrasco, el restaurant-saló de festes on fan totes les bodes, batejos i comunions que tenen caxé al poble. Al saló, tot una fartà, barra lliure, als vàters tot pel nas, a fora "Que se besen los padrinos" i els consogres vinga al morreig davant l'eufòria general. Amunt la família cristiana i els seus ancestrals costums!

Tornant un poquet arrere, quan estàs a mig a mig la cerimònia, t'anomenen a dos fieres del mundillo sacre. "A nuestro papa Benedicto, a nuestro arzobispo Agustín..." diu el pedreguero. El senyor Benet Ratzinger que considera que l'Església tenia més raó que Galileu, o Garcia-Gasco, il·lustre arquebisbe i cardenal que proclama que el laïcisme atempta contra la democràcia. Més enllà de l'indubtable compromís democràtic d'Agustín (estem en confiança, si l'entranyable retor li diu pel nom jo també puc) se m'ocorren moltes coses que atempten contra la democràcia abans que el laïcisme, del qual per cert no gaudim, perquè hi ha confessions que cobren de l'estat i mantenen una xarxa privada de negocis educatius sostesos amb diners públics, entre altres menudeses. Pel que fa al concepte democràcia no cal que en parle: que la Conferència Episcopal s'arrogue el dret de decidir si els pobles ibèrics tenen o no dret a l'autodeterminació em sembla més contingut de Vaya Semanita que una notícia seriosa.

Tornant doncs al concepte família, hi ha molts models de convivència a futur a provar, des de les primitives tribus, el matriarcat de les amazones, els matrimonis múltiples d'Oceania o els matrimonis homosexuals o heterosexuals. Tot s'hi val, perquè sempre he cregut en la lliure associació de les persones, en la igualtat i que en el que faces amb la teua vida ningú n'ha de fer res. L'horitzó, doncs, no ha de ser ja la igualtat de drets ni que el Codi Civil diga açò o allò sinó que el dia de demà parlar d'hòmens i dones siga sols en sentit biològic, que parlar d'homosexuals o heterosexuals siga cosa d'una altra època i que el rector siga soles la màxima autoritat d'una universitat. I segurament, ni això.

PS: A la imatge boda-aniversari-performance marinerosaforenca. Si vos va agradar, "guateque a Ebo" prompte amb vosaltres "Bodorrio a Benirredrà". A qui li toca, i una volta més, feliç aniversari.

PS 2.0: Si voleu saber més sobre la vida xabiera, retors, polítics i intrigues diverses, vos recomane seguir Dijous Mercat.

diumenge, 13 de gener del 2008

Feliç any huit... literatura foral (nos da libretos integrales)


Vos estranyarà que a estes altures vinga a felicitar-vos l'any, però amb la meua puntualitat habitual per a totes les coses he decidit que el dia 13 de gener és el més adequat per fer balanç del que va ser el cap d'any i fer plans per a 2008, ara que ja està més que encetat.

El cap d'any el vaig passar, com tants altres valencians, acampat en un bancal de Benifairó de la Valldigna, calfant-me amb les fogueres que algunes persones de bon cor havien tingut a bé encendre, i aguantant estoicament la pluja de baf i suor dins la immensa carpa habilitada per als concerts del Festivern 2007-2008. Des d'ací done les gràcies a tots els amics i amigues que anaven per allà, companys i frikis de tota mena, i sobretot donar gràcies a Cesk Freixas, per la seua bona actuació, pels nostres fugaços encontres pel recinte i per les profitoses converses sobre músics, societat i moviments socials. Aportes molt, xic, segueix aixina i espere vore't prompte per ací baix (o per allà dalt).

Ara, tants dies després de la darrera actualització, i amb mil coses d'actualitat pel mig, em trobe a mig a mig dels exàmens avançats de gener, immers en l'estudi de l'ordenament foral valencià, aquell que un simpàtic francès amb el cap per avall va enviar a l'infern dels ordenaments ara fa 300 anys.

Fet i fet, ix la inevitable pregunta de quin és l'infern dels ordenaments, si s'assembla gaire al de Dant, si és un paradís de valquíries bevent cervessa i alcohol del fort en banyes de bou buides o una planura gris d'ombres sense record. Allò ben cert és que d'aquells mestres racionals, de la diputació del general o dels jurats municipals no en queda res, cosa ben trista si pensem que fou tot allò, entre d'altres coses, evidentment, el que ens configurà com al País que avui encara som o lluitem per ser. Fins i tot algun ajuntament valencià ha intentat recuperar els noms de consell per a la corporació o jurat en cap per a l'alcalde, però la sempre atenta administració espanyola no n'ha deixat passar ni una. Ells si que saben jugar.

Passant a extrems més artístics, em dedique a escodrinyar blocs i em trobe amb l'il·lustre benissero i periodista estrela del futur diguent al seu bloc que l'època d'exàmens és l'antiliterària per excel·lència, cosa amb la qual no puc estar més en desacord. Assegure amb certesa, i la gent que té la sort o amarga desgràcia de compartir habitatge amb mi ho compartirà al 100% que la creació artística i les ganes d'innovar es disparen quan tenim coses molt més "importants" a fer, en les quals normalment ens juguem el nostre futur professional, com a mínim un tros (recuperable en quatre mesos) d'ell. Al voltant d'aquest procés creatiu descobrim noves músiques, nous creadors en distints àmbits i ens plantegem aquella mena de projectes d'escàs o nul rendiment econòmic o acadèmic que omplin més que res en este món. Al capdavall resultarà que el fet que ens atabalen és bo per al nostre rendiment humà.

Bé, demà de matí tinc l'enfrontament final (per aquesta temporada) amb l'ordenament foral, la diputació del general, les corts i els decrets de nova planta. Espere tenir sort, i tornar-los a vore prompte. Salut a tots!

PS: Música, vos recomane a Joan Miquel Oliver, que cada volta m'agrada més, tot i que amb un esforç inhumà...